07/02/2011

El nostre paper és no perdre Els papers

1 min

Un enviat especial a Egipte comentava l'altre dia a Twitter que se sentia agraït però incòmode davant del suport mundial que rebia la premsa pels atacs soferts. La gent està patint molts més abusos que nosaltres, venia a dir. Comparteixo aquesta incomoditat. Que s'ha intentat silenciar la premsa per evitar testimonis és evident. Tant que fins i tot hi ha hagut desgràcies personals entre col·legues. Que quan passa això al periodisme li costa trobar el seu lloc, també. La primera norma és que nosaltres no hauríem de ser notícia. La segona és que, si ho som perquè un règim pretén eliminar proves, endavant i a explicar-ho. Però la tercera és que fins i tot en aquest cas excepcional no és el periodista el que és notícia, sinó l'intent de silenciar-lo. I aquest és el punt delicat en què, sobretot en algunes teles acostumades a vendre espectacle, la frontera entre el reporterisme en primera persona al servei de la informació i el xou que pretén convertir en heroïcitats anècdotes irrellevants és poc clara, i aquest espectacle pot arribar a ser ofensiu. Crec que l'autoestima dels periodistes es reforça en moments com aquests, perquè l'impacte de la nostra presència sovint ajuda a accelerar processos democràtics. Llàstima que l'excés d'experts sortits de vés a saber on i alguns excessos que fan posar-te vermell aigualeixin una oportunitat per estar orgullosos del nostre paper social. Que el tenim, si no perdem els papers.

stats