El paquet de mesures més gran mai vist

Escolto Susana Díaz a la ràdio prometent que impulsará “el mayor paquete de medidas” contra la corrupció. Necessita algunes abstencions per continuar sent presidenta andalusa, i és evident que ara toca marcar paquet anticorrupció. Em sobta aquest to gairebé eufòric, orgullós, com qui diu, “és que fliparan quan vegin que seriosament que ens ho prenem, això”. Menudo paquete. Suposo que es tracta d’això, d’abraçar la regeneració amb entusiasme de rècord Guinness. El que passa és que quan has de dir que prendràs unes mesures que no s’han vist mai, acceptes que tens un problema gegant. I manaves tu, quan hi havia aquest problema. Potser no és per presumir-ne tant. És com si una família que portés anys sense netejar, amagant brutícia sota la catifa, dins de tots els armaris, de sobte reclamés l’atenció del veïnat per presumir de “la neteja del segle”. Veureu unes muntanyes de porqueria que no heu vist mai. A l’eufòria sospitosa del to s’hi suma un altre factor: que és un discurs que intenta acontentar les forces de l’oposició, que cadascú es pugui apuntar el seu gol al marcador. Frases dedicades, promeses per a cadascú. Em preocupa que la moda dels “paquets anticorrupció” sigui hereva de la de les “comissions d’estudi”. Aquesta ja ha caducat, perquè s’ha demostrat que encetar comissions d’estudi era la millor manera que no passés res. El paquet sona més efectista, indica més acció, és un vocabulari més intervencionista. Però no deixa de ser anti, una reacció a un problema que s’assumeix com a gros i existent. I no deixa de recordar altres promeses buides que serveixen per marcar paquet, que no deixa de ser una manera de fingir el que no hi ha.