Publicitat
Publicitat

IAQUÍ

La penúltima de les inseguretats

INSEGURETAT ALIMENTÀRIA. És un concepte tècnic i també pot semblar un eufemisme, dels creadors de “tensions de tresoreria” per dir que no n’hi ha ni cinc al calaix. Aquesta setmana hem conegut a través de la Creu Roja casos concrets, dels que fan mal, de famílies on s’arriba a limitar els àpats dels grans perquè el nen mengi. És la penúltima de les inseguretats, perquè inseguretat alimentària vol dir passar gana, i passar gana és el pas previ a morir. No només em preocupa el drama que s’hi amaga, la injustícia social, sinó el fet que ens hi acostumem. Com acabem normalitzant-ho, acceptant-ho. Comences amb la inseguretat laboral i acabes amb la inseguretat alimentària. O sigui, comences perdent la feina i acabes perdent el plat a taula. Tot d’una lògica inacceptable, inassumible. Injusta. Els mitjans tenim l’obligació d’explicar-ho i també la de denunciar-ho. I sobretot sobretot la de mantenir l’atenció sobre els fets, la de no deixar que anar-ne parlant ho faci conegut i per tant acceptat com la nova realitat. De fet, en els últims anys d’incerteses hem anat veient com es retallaven drets i ens hi conformàvem. Una societat necessita altes dosis d’inconformisme. I el primer pas és desconfiar de les paraules, i posar-hi al costat els seus sinònims més directes. Gana. Passar gana. No poder fer els àpats. No menjar perquè el teu fill mengi. És bastant més que una inseguretat, i n’hem d’estar segurs. La societat inconformista ha de mantenir l’adrenalina activa i posar-se vermella les vegades que calgui, passar-ho malament, dir les coses pel seu nom. I qüestionar les lògiques que ens van fent caure més avall. Perquè més avall de la gana només hi ha la mort.