Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Si perds molt perds també la por de perdre

ENS AGRADA respondre a la pregunta “I ara què?”, però en el cas grec és impossible, quan s’arriba a escenaris del tot desconeguts, el grau d’improvisació és tan elevat, la pressió tan exagerada, i l’hàbit europeu de jugar amb l’abisme abans de prendre decisions està tan interioritzat. Tocarà viure i interpretar el minut a minut en directe. Sí que es poden intentar deduir algunes certeses sobre què ha passat.

En primer lloc, que una majoria de grecs ha demostrat haver perdut la por a les conseqüències del seu NO, fins i tot en una setmana de corralito en què era evident i cruel la sensació de poca normalitat i de precipici. En segon lloc, les enquestes no han estat a l’altura, i confirmen com a mínim que som en uns temps en què orienten poc sobre el futur. En tercer lloc, ha passat que l’opinió dels mitjans majoritaris no ha sigut suficient per conformar un estat d’ànim. La influència està més repartida i deixa més marge d’incògnites.

Sobre què passarà, em sorprenen els pronòstics clars. Un de trist és que els ciutadans continuaran patint. Però hi ha una evidència que demana que en prenguem nota. La classe mitjana grega s’ha vist brutalment empobrida, i quan algú que tenia o creia que tenia ho perd tot, és absurd pensar que continuarà tenint por de perdre més. La por es perd pel camí. I quan Europa presumeix de rescats i ajuts que no rescaten ni ajuden la gent, genera desconfiança. Qualsevol presumpta bona notícia econòmica que la gent no nota és contraproduent: permet concloure que encara que millori “l’economia”, alguns no ho noten. I deixen de tenir cap interès en el bé d’això que en diem “l’economia”.