Publicitat
Publicitat

La platja ha quedat antiga, per sort

EN EL SEU MOMENT la platja va ser la modernitat. Ara ha quedat antiga. Per sort. Quin confort que em dóna que sigui tan idèntica a la de quan era un nen. No hi falta ni el venedor de coco. Li queda poca calma: el temps en què ens continuï fent por portar-hi el mòbil perquè no es mulli o no ens el robin. N’hi ha, però poquets i amagadets. Sense mòbil la gent es mira i parla amb el del costat, que vindria a ser com fer un xat però a la cara. I llegeix diaris o llibres, fràgils també amb el vent i l’aigua i la sorra, però d’una incomoditat coneguda i una resistència provada.

A l’aigua juguem amb les onades. Fem el mort. Nedem o surem movent els peus tot fent petar la xerrada. Decidim a quina boia arribarem. Ens submergim. Ens espantem si algú parla de meduses. Mirem peixos i ens preguntem sobre les seves vides desproveïdes de memòria. Juguem a pales. I es fan castells i els nens fan amics entre desconeguts, per afinitats d’edat, d’interessos, de qui em deixa la galleda que em convé. Mirem cossos: algun ens atreu i d’altres ens consolen.

Contemplem l’horitzó. O mirem qui s’enfila al patinet. Escoltem converses alienes. Ens n’imaginem les vides. Ens ajudem a posar-nos la crema. Un comenta una notícia en veu alta. Fem tertúlia. Qui fa l’encreuat demana ajut. Notem com el sol ens asseca la pell. Renyem el nen que ens tira sorra, o mirem malament els seus pares.

Consensuem a quina hora anirem a dinar, què menjarem, qui ho prepararà. Ens aixequem, i estirem el cos perquè dissimuli com pugui la panxeta i els mitxelins per passejar arran d’aigua amb dignitat.

A la platja, aïllats encara del ritme que imposa el món connectat, desconnectem. Hi conjuguem un verb que sembla sinònim de perdre el temps però és una manera prou intel·ligent de viure’l. Badem.