Publicitat
Publicitat

El preu de ser desconfiats

TINC UNA AMIGA molt confiada. El que en podríem dir massa. És ben crèdula. Fa riure i tot quan dóna per bones versions que li han dit terceres persones. L’altre dia vaig intentar fer-la raonar subtilment sobre la casualitat que suposaria que s’haguessin encadenat tots els factors per fer possible una excusa inversemblant que s’havia empassat. I va respondre amb un somriure: “Sí, sembla estrany, però a la vida he vist coses encara més estranyes”. I ho deia creient-s’ho. Li envejo la capacitat de confiar i la incondicionalitat cap als amics, que fa que no els discuteixi el que fan. I em pregunto fins a quin punt ens és útil desconfiar.

Al programa El club de TV3, amb l’Albert Om, plantejàvem dilemes ètics, i un dia vam demanar a l’audiència si preferirien tenir un fill que fos bona persona, però tan passerell que tothom li prengués el pèl, o un malparit que tingués èxit. I a la votació, que era anònima, va guanyar la segona opció. Socialment tenim la intuïció que la gent que va amb un lliri a la mà és víctima d’abusos, que som en una selva en què la supervivència passa per fer-te respectar i estar sempre a l’aguait.

M’he mogut en mons professionals complicats en què és prudent desconfiar, gairebé no tens marge d’error, te la poden fotre a la mínima, i he desconfiat tant com he pogut i sabut, i crec que en sé, de desconfiar. I no sé si m’ha servit de gaire. He dubtat innecessàriament de gent que ha acabat sent lleial i he tingut decepcions inesperades, per més alerta que hagués estat. Encertes que algú te la fotrà, sempre hi ha algú que ho fa, però sovint no endevines ni qui ni com ni quan, i, per tant, no ho acabes evitant. Començo a dubtar que ser desconfiat tingui efectes preventius, que sigui una estratègia eficient. I sospito que els crèduls deuen dormir millor.