06/10/2015

Les prioritats sempre hi són, però no les veiem

2 min
Un home caminant / GETTY

Quan tens una sotragada vital és lògic que t’envaeixin la foscor i la por. Però dura poc. De seguida ve la lucidesa al rescat, i de sobte tot ho veus més clar i més simple que mai. Li explicava a una amiga jove que té el luxe de posseir tota la saviesa de poble, la Inés, com m’havien canviat les prioritats des que he descobert que sóc mortal. I em va respondre, amb la seva senzillesa i tendresa habituals: “No, Capde, les prioritats sempre hi són, però sovint no les veiem”.

Quan reps una patacada vital és normal que et posis histèric i t’envaeixin els malsons. Però dura poc. De seguida ve la serenitat al rescat, i de sobte entens que això és la vida, i t’hi arrapes amb les ungles i amb les dents. I t’adones que has plorat dos dies i dues nits seguits només pels fills, pels pares, per la dona de la teva vida. Només. I que en canvi portes mitja vida dedicant la major part del temps i de les energies a coses que ara no et fan vessar cap llàgrima. I et dol no haver-ho entès fins ara, i celebres haver-ho entès, per fi. I per sempre.

Quan pateixes un ensurt gegant i t’has de posar en mans de la medicina per sobreviure és habitual que et sentis un subjecte passiu que ha d’esperar desesperadament que el salvin. Però dura poc. De seguida ve la valentia al rescat, i entens que la vida és teva, que cal que n’agafis les regnes i que t’hi posis amb tots els sentits. Que ho donis tot de tu. I que vegis i t’apliquis les prioritats d’una vegada, ara que et sents lúcid, serè i valent.

I t’emociona l’estima incondicional que reps. I agraeixes que quan tot és més difícil et torni tot el que has donat. I decideixes, des del pur egoisme, donar més.

stats