Publicitat
Publicitat

El poder té un problema de càsting

JA HEM FET FORA De Alfonso i ja sabem com era de servil amb el pitjor ministre de la història i com abusava del càrrec per a operacions que provoquen nàusees. Però es manté el dubte: com pot ser que un corrupte així arribés justament a un organisme que lluita contra la corrupció? I com pot ser que li donéssim una medalla fa quatre mesos? És ben bé un cas de mala sort?

¿La quantitat d’indecents que arriben amunt, a llocs delicats on caldria just el contrari, és també un altre cas de mala sort? Als grans partits més d’un cop ha sigut el gerent el que els ha sortit poc de fiar. Mira el PP, quina mala pata amb Bárcenas.

Podria ser que aquests indesitjables siguin tan espavilats, tan brillants, tan bons actors, tan sofisticats, que superin un munt de filtres i controls, que demostrin un munt de mèrits que fan impossible sospitar d’ells. Però te’ls mires i ja es veu d’una hora lluny que no.

Els mecanismes interns per progressar a dins dels poders i el jurat que va obrint les portes hi tenen molt a veure. Si per prosperar és millor ser pilota i cínic, si l’entramat afavoreix els que remenen dossiers i saben fer xantatges, si el que es busca és gent capaç de fer feina bruta, si en alguns despatxos sense rebolcar-te en el fang no ets ningú, ja no és casualitat que et surtin malament. De fet, és només un problema de càsting.

Seria interessant aclarir quins còmplices ha tingut De Alfonso per pujar, mantenir-se i obtenir medalles. I saber si han actuat només amb incompetència o també amb mala fe. I fer-los fora, per la incompetència o per la mala fe. Ho dic perquè és lleig que se’ns colés un corrupte a l’Oficina Antifrau, una de les poques estructures d’estat que tenim. I ara que en tindrem tantes de noves, aniria bé afinar i modificar els càstings, els jurats, els controls i els mèrits que es demanen. No fos cas que la mala sort continués.