“I què, en Romeva?”, el hit de sobretaula

NO EM VULL posar tremendista, però la sobretaula, com a format capaç de generar felicitat compartida, perilla. Sobretot a l’hivern. Amb l’excepció de Nadal, quan algunes famílies encara empalmen dinar i sopar sense aixecar-se de la cadira, durant el curs la pressa es va apoderant de nosaltres, i de seguida cadascú agafa el seu mòbil i es reconnecta a un altre món, i el grup que havia menjat s’autodissol pacíficament.

A l’estiu el meu esport preferit és fer sobretaules. Que s’allarguin. Poden ser dels esmorzars, si hi ha algun convidat a casa, algú va a comprar, algú s’hi incorpora, i el que hi és fa estona no en marxa. I van sorgint temes. Hi ha les sobretaula estrella, les dels sopars d’amics, que quan sembla que s’acabaran obtenen pròrroga i penals gràcies al gintònic de matinada, i en què de manera natural es van creant grups i subgrups i converses creuades. I en el fons ningú no vol que s’acabi, ni el moment ni l’estat d’ànim. És el símbol de les vacances, s’ha de protegir.

Ja he fet les primeres sobretaules d’estiu, i prometen: aquest 2015 seran llargues. A les del cap de setmana ja hi sortia “el tema”. I he vist somriures. “El tema” s’evitava, perquè s’estava pendent de la solució. Ara hi ha ganes de recuperar el temps perdut, de celebrar el que alguns veien impossible, el que d’altres ara diuen que ja sabien que acabaria bé. Dimarts l’ANC anunciarà el format i els colors de les samarretes de la Diada, i algú tornarà a fer broma sobre com ens compliquem la vida, i la gent començarà a quedar. És tot un símptoma que hi torni a haver ganes de parlar-ne. És l’efecte unitat, l’efecte “I què, en Romeva?”, la proximitat del 27-S. El futur es delibera al voltant d’una taula.