Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

En què podem pensar mentre fem cua

FEM CUA als aeroports, a les estacions de tren, als caixers, a qualsevol atracció turística... El món porta cua, i cada cop més. Tanta que ja s’han anat inventant cintes per col·locar-nos de manera ordenada i entretenir-nos, ara camina cap aquí, ara cap allà, almenys fas cames mentre esperes. Confesso que sóc dels que han pagat per estalviar-se cues. Ho vaig fer amb mala consciència en un parc d’atraccions en què ofereixen un passi diferent, més ràpid, més car. Com que ho trobava lleig, em vaig convèncer a mi mateix amb arguments d’eficiència. Amb el que havia costat arribar fins allà, pagar més per estalviar temps era una manera d’amortitzar millor la inversió. Et sents tramposet, passant per una cua més curta i veient que els del costat la fan més llarga. Xoca perquè es fa evident, però hi ha cues més subtils i més dures: els que no han ni pogut entrar al parc, els que no poden ni fer vacances, els que ni tan sols treballen, etc. El món és una grandíssima cua plena de peatges per estalviar-te fer cua. Als avions els que paguen més es reuneixen en sales vip i entren els primers. Les mútues capten la gent a qui les llistes d’espera se li fan llargues i s’ho pot pagar. Les cues, feixugues i democràtiques, podrien simbolitzar la igualtat d’oportunitats, se’ns atén per ordre d’arribada, sense distinció. Però un cop fetes les cues hem inventat -pagant- sistemes perquè no venci l’ordre natural sinó l’artificial. Si la cua és una manera d’ordenar-nos, el diner se la salta per confirmar que l’ordre que funciona és l’econòmic. Com més pobre, més a la cua. Si ets molt ric, ni t’adones que existeixen. Rumiem-hi, tot fent cua. Llàstima que alguns no podran: no en fan mai.