Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

I recorda que jo sempre et vaig defensar

Mas troba a faltar veus democràtiques espanyoles que defensin el nostre dret a decidir, i jo també. Però m'estimo més no esperar-les. De moment. Acabaran sortint, però trigaran. La majoria ho faran quan ja sigui del tot irreversible, quan tot el món ens miri, quan no fer el pas endavant els perjudiqui més que fer-lo, quan notin que queden en evidència. I, sobretot, quan intueixin que el projecte ja té més números per guanyar que per perdre. El meu pronòstic es basa en experiències anteriors. Les polítiques, esclar, perquè venim d'un silenci, el de l'Estatut i el d'una catalanofòbia que s'ha estès sense cap altra resistència que la nostra. Però també em baso en experiències personals, professionals. En el paper de l'entorn proper quan prens una decisió arriscada, incòmoda, inesperada. Tothom que hagi pres riscos sabrà que en el primer moment els suports els pots comptar amb el dit d'una mà. I els hi agrairàs sempre, perquè és quan més els necessites. La gent marca distàncies de les aventures que no veu clares, no li agraden o anticipa perdedores. Per això quan fas girs en la carrera o a la vida necessites fortalesa, capacitat de resistència a les mirades que no parlen però si ho fessin dirien "Ja t'ho faràs, a mi no m'hi emboliquis". A més de no ajudar-te ni mullar-se per tu, notes que estan a punt per dir-te "Jo mai ho vaig veure clar, per això no et vaig voler animar" el dia que fracassis. Però si te'n surts, o quan estiguis a punt de fer-ho, rebràs el seu escalf entusiasta, sobtat, acompanyat d'una frase sensacional. "I recorda que jo sempre et vaig defensar". El seu és un suport oportunista, però tanta transparència els fa entranyables. I el seu ajut d'última hora t'acaba fent més fàcil la recta final.