Com recuperar el sentit de la proporció

HI HA QUEIXES de nivells diferents, tant pel to amb què ho fem com pels motius que ens hi porten. Tant si parlem del temps, d’aquesta calor sobtada, com de les dificultats de dormir els primers mesos que tens un nadó a casa, o la mala sort de trobar un embús de trànsit, hi ha un tipus de protesta instintiva, saludable. Rondinar, explicar als que t’envolten allò que provisionalment et supera. Però em sembla essencial controlar el context, i tenir un sentit de la proporció. No només per respecte als interlocutors, sinó perquè sovint ens acabem creient el que ens diem.

Em preocupa cert dramatisme o tremendisme injustificat que percebo en aquesta cultura en què, si no fas cara d’estressat, d’angoixat o de desbordat, sembla que no siguis ningú. Per exemple, el drama de la calorada serà per als pagesos que perden els cereals, però suar una mica més abans d’hora no justifica que fem cara de tragèdia. Els problemes de la paternitat els tenen moltes famílies per motius econòmics o de salut. A la resta el que ens passa és “la vida normal”, que els nadons i els adolescents ens fan perdre la son, és una de les seves missions, tot en ordre. Hi ha un sentit de transcendència ridícul, que és símptoma de la mirada egocèntrica, amb què et trobes gent que busca complicitat fent cara de tragèdia perquè el de davant de la benzinera va a poc a poc a sortir-ne, o perquè justament el seu carril és l’únic que no avança. No em queixo de la queixa com a vici, em queixo (i poquet, per ser coherent amb el que dic) de la tendència a fer victimisme quan no ens toca, de manera desproporcionada. El victimisme l’hem de deixar al màxim per a les víctimes, és el seu dret.