UN PLAER llegir Manuel Rivas retratant el món de Vicenç Ferrer i sobretot el seu llegat a partir de la gent que manté viu el seu projecte. I un altre plaer entrevistar Rivas, que parla a poc a poc perquè mesura les paraules. El bon periodisme i la capacitat narrativa del gallec són essencials perquè Rumbo a las estrellas, con dificultades (RBA) ens ajudi a entendre una persona ja coneguda i estimada. Ens dibuixa un Ferrer provocador de forma tranquil·la, un visionari, una persona fidel a ella mateixa i que, per tant, generava revolucions per allà on passava. L'any 1968 el volien expulsar de l'Índia. L'any del Maig Francès, l'any que van matar Luther King, Vicenç Ferrer des d'una altra punta del món incomodava tant que el volien fer fora. I per què feia tanta por un home amb sandàlies trencades? "Perquè tot ajudant els dèbils posava en ridícul els polítics". Rivas puntualitza, fascinat pel personatge, que Ferrer va practicar la teologia de l'alliberament abans que li haguessin posat nom. No volia una caritat paternal sinó justícia social, i des de la seva filosofia de l'acció (la ideologia divideix, l'acció uneix), des de la seva fe en les persones (quan ajudes ets ajudat) i des de les seves prioritats (el més urgent és curar) va iniciar una revolució que transforma i que Rivas troba a faltar a casa nostra. El llibre deliciós del gallec, que el fa ser optimista malgrat la negror de la sentència del Prestige , és un tractat sobre els sentiments, la justícia i la dignitat de les persones. Tot tan elemental que fa vergonya oblidar-ho.
