La rialla que ens salva de prendre mal

O me'n ric o rebento. És la sensació comuna causada pel penúltim episodi mourinhesc, que fa que un dimecres d'agost t'estressis com si ja fos maig. Afortunadament per als que temem que algun dia prendrem mal, milers de persones s'han abocat al que el gran llibre del sociòleg Peter Berger anomena "la r ialla que salva". Poques vegades un sol dit haurà servit tantes hores d'humor terapèutic, en defensa pròpia, i boníssim. El teatre de Mou és tan sobreactuat que tensiona fins al límit però acaba sent grotesc. Frega la tragicomèdia i, en efecte, si qui la d'aturar no ho fa, segur que tindrà conseqüències tràgiques, però pel mateix preu ofereix una quantitat de gags per minut de rècord. El seu monòleg dels "por qué" ja és més recordat a Youtube per la paròdia on es preguntava per què els sugus de pinya són de color blau que per la presumpta denúncia. (Esclar que el fet que l'acusació real fos tan inversemblant ajuda a oblidar-la.) Hem de celebrar que la desconstrucció còmica del personatge i l'enginy popular visible a les xarxes rebaixin la tensió i exerceixin de sal de fruites que estalvia un m unt de llagues d'estómac. Riem, enfotem-nos-en del seu patetisme tan com puguem mentre esperem que qui l'ha contractat i li ha donat tot el poder (té un nom i el sap tothom) l'acomiadi. Perquè, sí, admeto que ha tingut la seva gràcia, però ja trobarem motius menys nocius i corrosius per riu re.