I AQUÍ
Misc 01/12/2012

La sida en primera persona

i
Carles Capdevila
2 min

Els diaris ens aproximem a la realitat, i una de les vies per buscar la veritat és partir de testimonis en primera persona. És un acte honest en què t'allunyes de l'intent d'objectivar i generalitzar, baixes al detall i a canvi obtens una veritat limitada però precisa, com la que avui li expliquen a la Lara Bonilla dues noies de 20 i 16 que van néixer amb el virus de la sida. No els veureu la cara, els noms són simbòlics, i en canvi el que ens expliquen és molt de debò. Ens ajuden a entendre la història d'aquestes dues dècades aprenent a conviure amb el virus VIH. La bona notícia és aquesta, que el verb a conjugar sigui conviure , perquè l'arribada va ser mortal. A tots els que tenim una edat ens és impossible no recordar quan vam sentir-ne a parlar per primer cop, no tenir al cap noms propis mediàtics, no recordar totes les contradiccions que va suposar, els canvis d'hàbits, les pors, els estigmes. Semblava una condemna mortal (ho era a l'inici) i, mentre es buscava una solució definitiva, ens vam quedar en un terme mitjà, com sol passar. Ara ja no mata i aquesta sort és, paradoxalment, el handicap dels que fomenten la prevenció: se li ha perdut la por, almenys el terror, sobretot les generacions que no van viure l'impacte dels primers anys. Aquestes noies que van néixer amb el virus són afortunadament una excepció, ara en neixen molt pocs a casa nostra, tot i que no es pot dir el mateix de la resta del món. La manera que ho han sabut, la decisió sobre a qui ho expliquen i la permanència d'estigmes simbolitzen uns anys en què hem hagut d'improvisar i anar reaccionant en directe. Els primers nens de la sida ja són adults. Tant de bo la societat arribi també a la maduresa abordant-ho, i la medicina remati la feina i faci passar a la història reportatges com el d'avui.

stats