28/12/2012

La síndrome de la càmera oculta

2 min

Amb l'excepció del text humorístic (i brevíssim) de Francesc Trabal que ha triat Josep Maria Casasús com a aclucada d'ull del dia en la seva recomanable selecció d'articles històrics, aquest és un diari lliure d'innocentades. No sé què hauríem fet en altres contextos, però d'ençà que hem nascut ens toca conviure amb una realitat dura i estranya en què massa sovint costen de creure algunes notícies, i no estem per a bromes amb titulars falsos per celebrar el dia 28 de desembre. És un efecte semblant al de les càmeres ocultes, versió televisiva més popular del gènere de fer males passades. De nen vaig descobrir-les morint-me de riure amb les que importava José María Íñigo, i després hem tingut ocasió de veure'n en totes les modalitats, en totes les gammes, en tots els tons, de tots els gustos i a totes les cadenes. Aquestes bromes tenen com a tortura afegida que la víctima ha de somriure a la càmera quan acaba, per demostrar sentit de l'humor davant dels que li han fet la vida impossible. Reconec que n'hi ha de molt ben treballades, sobretot les que combinen tot de situacions presumptament atzaroses que converteixen un dia normal en un malson ple de dificultats surrealistes. Confesso que el gènere m'ha marcat tant que l'he incorporat com a hipòtesi. Quan s'acumulen una sèrie de fets estranys, quan un dia les coses es van torçant inesperadament, quan es produeixen escenes que no saps com afrontar, quan coincideixen males notícies, acabes volent creure que allò és una càmera oculta. De fet pagaries perquè ho fos, seria el millor que et podria passar. Esperes que algú digui la paraula màgica, t'assenyali una càmera, puguis somriure i s'acabi tot. I no, en aquests casos l'autèntica mala passada és que no hi havia càmera, que no era broma. Que continua.

stats