Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

El to no fa miracles però els fa possibles

La campanya nord-americana és tan lletja que un dels debats que ha generat és sobre si és " the nastiest ever ", la més desagradable de la història. Els que ho neguen diuen que n'hi ha hagut de pitjors, però que aquesta és la més seguida. Les xarxes socials i altres eines amplifiquen el baix nivell dels atacs. En tot cas, la darrera pregunta de la moderadora al debat dels vicepresidents de fa uns dies va ser: "A la nit a casa, ¿no els fa vergonya la negativitat de la campanya?" La resposta va ser la prevista: els demòcrates van acusar els republicans de fer vídeos duríssims pagats amb diners de donants que no s'identifiquen; els republicans van lamentar que Obama fa quatre anys vengués "hope and change " i ara es limiti a criticar. És evident que el to és un dels secrets de l'èxit, a les campanyes i a la vida. La mateixa esperança que hi ha ara a Catalunya sobre les opcions que arribi l'estat propi es basa en el to de no-crispació, que ens allibera de caure en provocacions. Tots sabem que l'actitud i la manera de parlar-nos dels metges fan el 50% de la feina, no curen però formen part de la teràpia. I que els polítics han de connectar amb la societat amb un to propi que activi l'entusiasme. Evidentment el to sense resultats no porta enlloc. El problema d'Obama no és haver creat massa expectatives amb el to magistral del " yes, we can ", el drama és no haver pogut fer el que va prometre. També vam elogiar la confiança que generava el " talante " de Zapatero i vam acabar lamentant haver-lo cregut. Però aquestes decepcions no em fan canviar d'opinió. El to que millor convenç i sedueix és el positiu, constructiu, esperançat, optimista. Sempre tenint clar que el to només obre camins, no garanteix res: ha d'anar acompanyat de visió, gestió, fermesa, eficiència. I sort.