Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

La tràgica mort d'una família camí del futbol

DURANT ANYS he anat amb cotxe amunt i avall dissabtes i diumenges si el nen tenia partit de futbol. Són molts quilòmetres obeint el GPS, grans esmorzars en bars curiosos, fred i vent insuportables, alguns disgustos veient com ens arribem a comportar amb àrbitres i rivals... I sobretot una manera excel·lent de fer bons amics. L'esport infantil té tots els defectes d'una activitat en què els pares ens projectem massa en els fills, i totes les grans virtuts integradores. T'acabes estimant els jugadors de l'equip, els fills dels altres. Celebres els seus gols i et quedes mut quan es lesionen. Neix una solidaritat natural, sempre hi ha pares motivats disposats a ser delegats, recollir el teu i tornar-te'l, procurar que tots tinguin un bon entrepà després del partit, mantes a la banqueta i aigua de sobres al torneig d'estiu.

Puc entendre i sentir el dol que es viu a Aiguafreda per la mort de dos jugadors i els seus pares. Dos benjamins de 8 i 9 anys, que tenien partit a Campdevànol i van perdre la vida absurdament al riu. La família El Hadoutti, els adults nascuts al Marroc i els nens a Catalunya, tenia una situació complicada: ell a l'atur i ella sortia poc de casa, només per fer feines de neteja. Però el futbol dels fills portava els pares allà on ens porta a tots: cotxe, carretera i al camp a aplaudir el teu equip. A la grada tots som iguals. Una història d'integració desintegrada brutalment en un revolt que cal revisar. L'Aiguafreda va suspendre ahir tots els partits, esclar, per intentar acostar-se al dolor de veure suspeses quatre vides.