Qüestió de maduresa
És obvi que, si ens posem puristes, és el mateix esport. Hi ha 11 jugadors per equip, una pilota, dues porteries... Però no ens enganyem, no és el mateix. I afortunadament el barcelonisme ho sap i ho valora. Aquesta és la gran recompensa que ha obtingut el Barça després d’aquesta dècada gloriosa. I la diferència que hi ha ara mateix entre blaugranes i madridistes. Els del Bernabéu podran guanyar la undécima i n’estaran orgullosos, però a 600 quilòmetres hem après que d’acord, que tots volem guanyar, però no a qualsevol preu. Es valora l’estil, i no parlo de la possessió, sinó de jugar a l’atac, de portar la iniciativa, de buscar la porteria rival. Pots caure, però sempre amb el cap ben alt. Orgullós de l’esforç.
De fet, en l’eliminatòria contra l’Atlètic el Barça no va competir com ens té acostumats i el barcelonisme no es va agafar a l’error arbitral de l’últim minut sinó que va reconèixer que no es mereixien passar a semifinals. Al Camp Nou s’ha xiulat l’equip tot i guanyar per golejada. S’ha criticat un 0-5 a Vallecas per haver utilitzat massa la puntada endavant i no haver sortit ni una sola vegada amb la pilota controlada des de la porteria pròpia. S’ha aplaudit els matalassers per haver guanyat la Lliga a casa teva valorant el seu esforç i s’ha ovacionat l’equip tot i quedar eliminat pel Chelsea a les semifinals de la Champions. Maduresa.
Estic convençut que tots vam sentir vergonya aliena veient el partit del Madrid contra el City al Bernabéu. D’acord, són finalistes, però guanyant per guanyar, sense més. Sense projecte, sense estil, sense sentiment. I aquesta diferència va més enllà del futbol. Som diferents. Cultures diferents. El Barça és més que un club perquè la manera d’entendre aquest esport va lligada a la d’entendre el país. ¿Recordeu allò de “La feina mal feta no té futur i la feina ben feta no té fronteres”? Així som nosaltres. Allà són més de prendre una relaxing cup of café con leche a la Plaza Mayor.
El futbol és, moltes vegades, el reflex d’una societat. I ara mateix els barcelonistes tenen un grau de maduresa per sobre dels madridistes. Poden guanyar una nova Champions, però dubto que algú es volgués canviar per ells. No crec que vulgueu tenir un president que està més pendent dels seus negocis que del seu equip o una estrella obsessionada amb els seus abdominals i els seus gols. Haver après a guanyar però també a perdre és la millor notícia per als aficionats del Barça. I, de fet, cada vegada n’estem aprenent més també com a país.
