Publicitat
Publicitat

Abraçades i política

PER LES CÀMERES. A Brussel·les, les salutacions públiques de Jean-Claude Juncker s’han guanyat un seguiment especial de la premsa, dels programes d’humor, dels malintencionats líders de la tuitesfera comunitària i de molts equips de comunicació -els de Juncker, per intentar rebaixar-ne el to, i els dels seus convidats, temerosos de la fotografia que acabarà sortint als mitjans-. La tan reproduïda escanyada al ministre espanyol De Guindos, quan el luxemburguès encara presidia l’Eurogrup, va ser només el preàmbul. Com a president de la Comissió, Juncker ja ha regalat a les càmeres unes quantes passejades agafant de la mà el primer ministre grec, Alexis Tsipras, o l’hongarès, Viktor Orbán, i curioses salutacions i petons que li van valer fa mesos el sobrenom de “Juncker clunker ” (graponer) entre algunes llengües viperines de la sala de premsa comunitària. L’última cimera de caps d’estat i de govern celebrada a Riga el 22 de maig, amb els líders dels països de l’est del continent, va ser tot un recital. Copets a la galta a presidents i primers ministres, a la calba del cap de govern belga, al·lusions a les corbates i a les panxes ben alimentades, i un “Hola, dictador” per a Orbán que van recollir molts mitjans (després li va fer una forta abraçada). Juncker va tibar al màxim el protocol, el sentit de l’humor i el rumor sobre els seus gustos etílics, però, sobretot, va ser un polític menjant-se tota l’escena, que va deixar fora de joc -per incomoditat- els altres dos líders europeus que l’acompanyaven en el besamans de benvinguda, sobretot el president del Consell, el polonès Donald Tusk.

PELS DESPATXOS. Juncker ha canviat de vorera a la Rue de la Loi de Brussel·les. Des de la Comissió Europea assisteix ara a la cursa oberta per ocupar el seu antic despatx de president de l’Eurogrup. L’holandès Jeroen Dijsselbloem vol continuar en el càrrec i el ministre d’Economia espanyol, Luis de Guindos, ha presentat oficialment la seva candidatura aquesta setmana. En una Europa cada cop més gran, Espanya s’ha fet cada cop més petita. Des de fa molts mesos, Madrid ha concentrat tots els esforços diplomàtics a aconseguir situar De Guindos al capdavant de l’Eurogrup. Per al govern espanyol seria la justa recompensa a la seva suposada “història d’èxit” i per a l’home que ha posat la cara (i el coll davant Juncker) intentant fer de traductor simultani entre Brussel·les i Madrid en els pitjors moments de la crisi. La incertesa de les eleccions espanyoles no ajuden De Guindos.

Mariano Rajoy té el suport d’Angela Merkel, tot i que Dijsselbloem es considera un fill polític del ministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, l’home que “el va inventar”, com resumia un funcionari alemany. Espanya compta amb Berlín. A París, en canvi, prefereixen jugar la carta socialdemòcrata que afavoriria Dijsselbloem. Roma no es mulla. Matteo Renzi ha fet els càlculs que, en cas d’empat, un italià de centreesquerra -com el seu ministre de Finances- podria convertir-se en el candidat de consens.

Potser Rajoy ha oblidat que Espanya es va quedar sola negant-se a votar a favor del nomenament de l’holandès per presidir l’Eurogrup ara fa dos anys -com a protesta per no haver aconseguit col·locar cap espanyol ni al BCE ni al Mecanisme Europeu d’Estabilitat-, però Dijsselbloem s’ho té ben guardat en algun raconet de la memòria. La mateixa memòria d’elefant que li adjudiquen a un Juncker que hauria vetat l’holandès per a la nova Comissió. Va ser Dijsselbloem qui va qualificar el nou president de l’executiu comunitari de “fumador i bevedor empedreït” en una entrevista a la premsa -un dels arguments dels tabloides britànics perquè no li donessin el càrrec-. L’holandès assegura que tot està perdonat i, per demostrar-ho, diu que cada cop que es veuen, Juncker li fa “abraçades i petons malgirbats”. La franquesa de Dijssembloem continua topant amb una ciutat on la política de salutacions efusives no té res a veure amb la que hi ha portes endins.