Publicitat
Publicitat

Danys col·laterals

EL LLENGUATGE. “Sempre s’ha de pagar un cost per derrotar el diable”, deia cínicament un antic portaveu de l’OTAN quan li preguntaven per les víctimes civils dels bombardejos aliats durant la guerra de Kosovo. El cost de fracassar en la lluita contra el mal -es justificava- seria infinitament més gran. És així com la política internacional s’ha omplert la boca amb teories sobre guerres bones i guerres il·legals. El “dany col·lateral” s’introdueix en la primera guerra del Golf, per després convertir-se en l’excusa perfecta per a l’autolegitimació d’alguns dels errors mortals comesos en la guerra de l’OTAN contra Slobodan Milosevic a Kosovo. Fa anys que Occident és conscient dels perills i les incoherències de les mal anomenades intervencions humanitàries, però seguim utilitzant el llenguatge per amagar realitats. Les guerres són cruentes, ja siguin quirúrgiques, per control remot o contra un eix del mal.

LES VÍCTIMES. La població civil ha sigut la principal víctima dels atacs amb drons dels Estats Units sobre territori afganès. Com la dotzena de treballadors de Metges Sense Fronteres (MSF) i els deu pacients -entre ells tres nens- que van morir dissabte en un atac dels Estats Units a la ciutat de Kunduz, la més gran del nord de l’Afganistan, ara en mans dels talibans. “No es pot menystenir aquesta pèrdua com un simple dany col·lateral” -denunciava la presidenta de MSF-, és una “greu violació del dret internacional humanitari”. Bombardejar durant més de 30 minuts un edifici protegit per les lleis de la guerra (fins i tot si es creu que s’hi amaga l’enemic) no és un “error”, és un crim.

Les víctimes col·laterals, escrivia fa un temps Zygmunt Bauman, són les víctimes inesperades perquè ningú les va considerar prou importants per tenir-les en compte quan es planificaven operacions, o perquè el cost de protegir-les no estava “justificat”. El món ha decidit que “el risc de crear víctimes col·laterals” deixés de considerar-se una “responsabilitat” per convertir-lo en un “instrument”. Instrumentalització de les víctimes i instrumentalització de la guerra.

L’ESTRATÈGIA. També hi ha guerres col·laterals. Batalles que es lluiten amb l’objectiu de guanyar en altres fronts. Quines són les veritables intencions de Rússia amb el seu desplegament militar a Síria? Els experts intenten, des de fa setmanes, llegir entre les línies de l’estratègia d’un Vladímir Putin que parla de terrorisme i bombardeja l’oposició al règim sirià.

Un nou bloc de poder es configura al Pròxim Orient, una aliança entre Moscou i Teheran amb Baixar al-Assad com a principal beneficiat. Mentrestant, Putin intenta seguir erosionant la fràgil unitat d’europeus i nord-americans, conrea a casa la imatge de líder global i explota el discurs de la lluita antiterrorista per barrejar-la amb possibles escenaris d’oposició interna al Caucas -on ja es vulneren massivament els drets humans-. Segons l’expert del Cidob Nicolás de Pedro, Rússia guanya així, a més, una nova carta per utilitzar en la negociació d’una sortida per al conflicte ucraïnès.

Més que mai des de l’inici de la revolta contra Al-Assad el març del 2011, la guerra de Síria és avui un conflicte instrumentalitzat. Una guerra ideològica. Un nou xoc entre Occident i Rússia, entre el jihadisme radical i la tirania autòcrata, entre les grans potències regionals. Síria és el gran dany col·lateral del tactisme d’uns i les incapacitats d’altres. I els sirians en són les víctimes reals.