L’Europa del no -o, per ser més exactes, el no a aquesta Europa- va néixer ara fa deu anys. El 29 de maig del 2005 els francesos van rebutjar en referèndum la proposta de Constitució Europea. Pocs dies després, un 61% dels holandesos reblarien la mort política d’un projecte redactat des de l’eufòria d’una Unió Europea que s’ampliava fins a la frontera amb Rússia, convençuda de la infal·libilitat del seu model i de la idea que l’única via possible era el federalisme -més integració, més cessió de sobirania a Brussel·les.
Els francesos van dir no, sobretot, al seu president, Jacques Chirac -que, buscant una tercera reelecció i convençut de la victòria, es pensava que el referèndum seria una mena de plebiscit personal-, però també van dir no a una Europa “massa liberal”. Els holandesos, per la seva banda, rebutjaven una Unió hiperreguladora i intervencionista. I ningú a Brussel·les ho va veure venir.
Una UE consternada va decidir aleshores que si els ciutadans s’havien equivocat en el vot no era perquè no els agradés aquesta Unió, sinó perquè ningú els n’havia explicat prou bé els avantatges. La resposta, invertir en comunicació i propaganda, trossejar el projecte de Constitució i reconvertir-lo en un nou Tractat amb el mateix ideari suavitzat, eliminant-ne els símbols que podien molestar a aquells estats membres més obsessionats amb la idea d’una pèrdua d’identitat. Del xoc inicial i d’una profunda depressió col·lectiva es va passar al punt d’inflexió d’una fugida endavant, que no va poder frenar l’erosió en la confiança en la UE.
Aquell 29 de maig del 2005 va marcar, a més, el naixement oficial del discurs eurocrític, que tant ha costat d’admetre però que, una dècada després, s’ha fet fort en la política comunitària i nacional. Una part important d’aquell no reclamava una Europa més social i, en canvi, la gestió i el llenguatge europeu durant la crisi que esclata el 2008 han estat més marcats per l’austeritat que per la solidaritat. L’esquerda s’ampliava a un ritme que els governs i els partits tradicionals no han sabut llegir.
L’herència, per al Front Nacional
Aquella França de classes mitjanes i zones rurals que se sentia amenaçada per la globalització -que segons totes les enquestes va votar no a la Constitució Europea-és avui encara més nombrosa i vulnerable. Furgant en el descontentament, el Front Nacional de Marine Le Pen ha gairebé doblat el seu suport electoral en aquesta dècada.
L’euroescepticisme s’ha convertit en un actor cada cop més potent arreu de la Unió. Ni el general De Gaulle, quan va dir allò de “No podem fer una truita federal amb els ous durs de les velles nacions europees”, es podia imaginar que les reticències franceses al projecte que ells capitanejaven arribarien a ser tan profundes.
“El problema -deia fa temps el director de Friends of Europe-és que molta gent a les institucions comunitàries encara veu l’Europa d’abans, en lloc de veure-la com és ara”, com s’ha transformat des de la gran ampliació del 2004, com l’ha canviada aquesta crisi econòmica, i com les dues Europes -la del lliure mercat i la de la integració econòmica i política- estan a punt de tornar a col·lisionar en les negociacions prèvies al futur referèndum britànic.
