19/02/2017

Empreses i drets humans

3 min
Unes dones treballen en un taller tèxtil de Bangla Desh, on el salari mínim és de 68 euros al mes.

DENÚNCIA. Una delegació de sindicats del sector del tèxtil i un grup d’activistes de la campanya Roba Neta es van concentrar, dijous passat, davant l’ambaixada de Bangla Desh a Brussel·les per fer arribar una carta de protesta a l’ambaixador. A l’abril farà quatre anys de la tragèdia del Rana Plaza, on van morir 1.134 persones, la majoria dones, i 2.500 més van quedar ferides, a Dacca, en l’ensorrament de l’edifici on s’amuntegaven els tallers tèxtils on treballaven. La mobilització, amb el lema #CadaDiaCompta, alerta dels acomiadaments, la persecució i l’empresonament que continuen patint els treballadors i líders sindicals que denuncien les condicions laborals en empreses de Bangla Desh, proveïdores de grans marques com H&M, Inditex, Gap o VF (North Face). Desenes de persones més van participar en concentracions semblants a Berlín, Ginebra, Londres, Washington, Nova York o Seül. Els compromisos firmats per 200 empreses tèxtils després de la massacre del Rana Plaza són més reals sobre el paper que al carrer.

A una cantonada de l’ambaixada a Brussel·les, les botigues de les grans marques de la glamurosament belga Avenue Louise ja han despenjat els rètols de les rebaixes i, com que la representació de Bangla Desh queda lluny del barri comunitari, la premsa no hi apareixerà i tot quedarà en un simple acte simbòlic.

“La pressió social sobre H&M, Zara, Gap o Primark -lamenten els sindicats belgues-és molt difícil”. Però la realitat és que la companyia tèxtil amb més ingressos del món, Walmart, va superar, el 2016, el PIB de la 24a economia del planeta, Bèlgica.

MULTINACIONALS. Tant la protecció com la violació dels drets humans passa avui per les empreses i “algunes hi tenen més influència que molts governs”, assegurava dijous passat a Barcelona Mauricio Lazala, advocat de drets humans al Regne Unit.

“Quan parlem de multinacionals, estem parlant de pràcticament la meitat de treballadors del planeta”, explicava Isidor Boix, de Comissions Obreres, al seminari sobre empreses i drets humans organitzat per l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau). Només un 3% hi treballen directament. La resta formen part de tota una constel·lació de proveïdors, distribuïdors o subcontractacions, que teixeixen unes cadenes de subministraments transnacionals. Suposen el 60% del valor produït i un 80% del comerç internacional.

A Bangla Desh el salari mínim és de 68 euros al mes (s’ha triplicat respecte al 2010) i encara se situa per sota del llindar de la pobresa establert pel Banc Mundial. A Cambodja és de 128 euros, a Bulgària de 210 euros, i a Turquia arriba fins als 500 euros.

SONSTENIBILITAT. El problema és global. Més enllà dels països convertits en les fàbriques tèxtils del Primer Món, en aquesta erosió de drets transnacionals també hi ha, per exemple, les responsabilitats i els efectes de l’evasió fiscal que cometen algunes d’aquestes grans marques. Hi ha l’impacte ambiental d’un sistema de producció contaminant, que tenyeix rius i condemna els treballadors a la insalubritat, a més dels riscos laborals de treballar en edificis on, de vegades, no hi ha ni sortida d’incendis. De quina manera influeixen, per exemple, en aquests abusos, lleis d’immigració com la de Turquia, on les famílies refugiades prefereixen, en alguns casos, enviar els seus fills a treballar en aquestes fàbriques tèxtils perquè, si els enganxen, és més difícil deportar un menor que un adult.

En aquest món de problemes transnacionals i nous actors globals que han superat, fa temps, la lògica dels estats, no es pot aturar aquesta globalització no sostenible aixecant murs i imposant aranzels. La resposta no passa per trencar cadenes de subministrament i tancar els ulls a les violacions de drets que es cometin més enllà de les nostres fronteres. “Per defensar el model social europeu necessitem que la resta del món també tingui els seus drets garantits”, deia Boix.

stats