Aquesta setmana li vaig sentir dir a un diputat italià del Moviment 5 Estrelles, del còmic Beppe Grillo: "A Europa, si no ets a la taula, ets al menú". Em va semblar la síntesi del que ens està passant. O intentem participar dels processos de presa de decisions o ens cuinaran una Europa que no és la que volíem.
Ara que ens han fet creure que hi ha una economia real i una altra d'intangible que és la dels mercats financers, l'última utilització lamentable de les beques Erasmus per part del ministre Wert ens ha recordat que també hi ha una Europa real i una altra de quimèrica que viu allunyada d'allò que pretén legislar. Ho ha dit tothom aquests dies. L'Erasmus és l'experiència europea més exitosa. És aliment per a la curiositat, una motxilla d'experiències i de coneixements que ha ampliat el mapa mental de milions de joves que, anys després, acumulen records i una llista d'amics repartits per tot el continent. La de l'Erasmus és l'Europa real, i el que la Unió hauria de lamentar és que només ho sigui per a una minoria privilegiada que pot complementar la magra assignació que té un programa que els caps d'estat i de govern de la UE han intentat retallar diverses vegades en el pressupost comunitari.
Avui ja hi ha un munt de xarxes civils que ens uneixen amb molta més força que alguns dels acords de Brussel·les. Moltes són econòmiques -ho sap qualsevol petit empresari que estigui exportant o la nova emigració de joves accelerada per la crisi-. I moltes altres són personals. La integració social es fa a un ritme diferent de la integració política. Però els líders europeus que retallen pressupostos poden triar enfortir aquest procés o fer-lo al marge de les persones. La integració política sense la ciutadania al darrere no acabarà bé. I, fins ara, el més fàcil i barat de servir a taula per cruspir-se en hores d'austeritat han estat la cultura i l'educació. De fet, la cultura és una part ínfima del pressupost comunitari. Hi ha estats membres que mai hi han cregut i que periòdicament demanen de renacionalitzar aquest capítol. Sense aquest intercanvi cultural, de coneixements i d'experiències vitals, ¿com es pot construir una opinió pública europea o una consciència comuna de ser europeus?
El pressupost que la UE va destinar l'any passat a finançar l'aprenentatge permanent i tots els programes d'intercanvi d'estudiants per a tota la Unió (poc més de mil milions d'euros) és set vegades més petit que el que es va gastar el ministeri de Defensa espanyol el 2012.
"Brussel·les és a Europa, però Europa no és a Brussel·les", diu l'escriptor alemany Hans Magnus Enzesberger a un funcionari europeu amb qui conversa en el seu últim llibre. Crec que en discrepo. Viure a Brussel·les és viure una experiència europea, amb amics d'arreu del continent, saltant d'un idioma a un altre. Tastant cada dia, en cada roda de premsa, que la UE és una realitat i vint-i-vuit punts de vista diferents. Potser el que caldria és un Erasmus per a polítics a qui els calgui ampliar mires.
