Publicitat
Publicitat

Erdogan i el “regal de Déu”

La idea d’unes forces armades monolítiques ja no existeix. Només hi ha un poder monolític i és el d’Erdogan

PINGÜINS. La nit que la policia turca va reprimir amb violència la revolta de la plaça Taksim d’Istanbul, la primavera del 2013, les dues principals cadenes del país, la CNN turca i la NTV, van decidir continuar oferint un documental sobre pingüins que es va convertir en el símbol de la lluita per la llibertat d’expressió. Els “mitjans pingüins” van quedar marcats per una revolta que s’estenia a través de les xarxes socials. La Turquia de Recep Tayyip Erdogan es va convertir en un país “enemic d’internet”, segons Reporters Sense Fronteres, que ha empresonat periodistes i opositors, ha tancat diaris crítics i ha limitat l’accés a les xarxes socials. Però Turquia també és un país amb 30 milions de comptes a Facebook, i Erdogan, un líder amb 7 milions de seguidors a Twitter. Així que la nit de divendres a dissabte no hi va haver pingüins sinó retransmissions de missatges presidencials via FaceTime des de la CNN turca, i SMS del president als 70 milions de mòbils que hi ha al país demanant a la gent que sortís al carrer per mostrar el seu rebuig a l’intent de cop militar. Mitjans i internet al servei del president censurador, mentre el grup de militars revoltats era incapaç d’aconseguir el control de la principal cadena de televisió i no rebia pràcticament suports ni civils ni polítics a les xarxes socials o al carrer.

COARTADA. El cop i la seva fallida es van anar seguint minut a minut a través de xarxes socials per acabar convertits en “un regal de Déu” per a Erdogan. En l’excusa perfecta per a la purga política i militar que ha vingut després: sis mil detencions (de moment), el llenguatge de la venjança i una demostració pública de lleialtat al règim per part d’una societat que havia quedat totalment polaritzada, victòria rere victòria d’un poder cada cop més islamitzant i nacionalista. El periodista David Gardner retratava, aquest cap de setmana, la paradoxa que suposa que la modernitat de les xarxes socials, que han sigut claus per fer fallar el cop, serveixi per fer avançar “l’autoritarisme neootomà” d’aquest “sultà contemporani” que és Erdogan. I tot per la debilitat d’un alçament que ha alimentat encara més les teories conspiratives per a una nova caça de bruixes.

EXÈRCIT. És la fotografia i el relat exacte de com ha canviat Turquia i, sobretot, el rol del seu exèrcit amb la transformació política, cultural i demogràfica d’aquests anys de govern de l’AKP, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament d’Erdogan.

Si l’actual president ha tingut una obsessió des de la seva arribada al poder el 2003 ha sigut “eliminar” el derin devlet (estat profund): la lluita contra aquesta suposada xarxa clandestina infiltrada en tots els àmbits del poder -exèrcit, justícia, administració pública o mitjans de comunicació- que històricament ha fet que a Turquia hi hagi molts estats dins de l’Estat.

L’ordre kemalista de la Guerra Freda -el dels cops d’estat militars dels 60, 70 i 80-, el dels soldats turcs entrenats per la CIA -per fer de línia de front davant els soviètics- i l’exèrcit convertit en el garant de la laïcitat de la Turquia moderna, aquesta idea d’unes forces armades monolítiques, ja no existeix. Només hi ha un poder monolític i és el d’Erdogan.