Publicitat
Publicitat

L’assassinat de Bin Laden

‘24’. A finals del 2007, l’aleshores director de l’acadèmia militar de West Point, el general Patrick Finnegan, va anar a Hollywood per entrevistar-se amb el creador i productor de la sèrie de televisió 24. Finnegan, acompanyat de tres militars d’alta graduació i experts interrogadors de l’FBI, es va plantar als estudis on s’enregistraven els nous capítols de l’agent de la Fox, Jack Bauer, en una mena de simbiosi entre realitat i ficció. Diuen que més d’un va prendre aquells uniformats carregats de medalles per uns actors més del rodatge.

El general Finnegan tenia un problema. Realitat i ficció es confonien també en les ments i les expectatives dels seus cadets, que arribaven a West Point convençuts que es preparaven per sortir al món a defensar els Estats Units com Jack Bauer i la seva lluita antiterrorista més enllà de la legislació internacional. En aquell moment Washington encara no havia enviat els Seals a matar Ossama bin Laden. Ni l’extècnic de la CIA Edward Snowden havia desvelat l’abast de la trama global de l’espionatge nord-americà. Però el món ja havia descobert les tortures infligides a la presó iraquiana d’Abu Ghraib i la il·legalitat d’una guerra justificada amb mentides oficials.

Una bandera nord-americana emmarcada rere un vidre -regal d’uns soldats que l’hi havien portat des de Bagdad- presidia el despatx de Joel Surnow, cocreador i productor executiu de 24, l’artífex del que ell anomenava “un xou patriòtic”. Finnegan i els seus acompanyants es van reunir amb tot l’equip de creatius de la sèrie de la Fox, però Surnow no s’hi va presentar.

Al país de l’espectacle, del relat, del control de la imatge i de l’escenificació del poder, la història s’escriu per capítols. En dosis d’informació revelada. En versions oficials que acaben convertides en ficció al cap d’uns anys i d’una llarga feina de recull d’investigacions periodístiques. És el que ha fet Seymour Hersh amb el seu últim article, “L’assassinat d’Ossama bin Laden”, publicat a The London Review of Books. Hersh -el periodista que va destapar les tortures d’Abu Ghraib i que amb només 32 anys va guanyar un premi Pulitzer per un reportatge sobre la massacre de centenars de civils a mans de soldats nord-americans durant la Guerra del Vietnam- desmunta de cap a peus la versió oficial de la Casa Blanca sobre la mort del seu enemic número 1.

‘HOMELAND’. Una de les imatges més icòniques del primer mandat de Barack Obama, aquella foto a la Situation Room seguint en directe la irrupció per sorpresa d’un equip d’operacions especial nord-americà al complex pakistanès d’Abbottabad per acabar amb el líder d’Al-Qaida, amagaria en realitat tot un entramat de mentides i traïcions: l’encobriment dels serveis d’intel·ligència pakistanesos que tenien presoner Bin Laden d’amagat dels Estats Units. La filtració d’un informant que, a canvi de diners i de passar la prova del polígraf, revela a la CIA el parador de l’autor intel·lectual de l’11-S. La col·laboració dels serveis pakistanesos en l’operació d’assassinat i, finalment, la decisió de la Casa Blanca de trencar el seu acord amb Islamabad sobre quina versió oficial es donaria de la mort, per apropiar-se completament del final i del destí del cos de Bin Laden. Hersh acusa l’administració Obama d’haver mentit en tot això “en una història que -com escrivia el periodista Peter Bergen a la CNN- sembla com si Frank Underwood de House of cards hagués fet una aliança impia amb Carrie Mathison de Homeland per produir la versió pakistanesa del Watergate”. Els més crítics diuen que Hersh ha acabat víctima de les seves teories conspiratives. Ficció i realitat. La història recent de la política nord-americana, prou carregada d’episodis obscurs i falses versions oficials, alimenta el dubte.

PUBLICITAT
PUBLICITAT