26/02/2017

L’efecte Wilders

3 min
Geert Wilders és el líder del Partit per la Llibertat als Països Baixos i podria guanyar les eleccions d’aquí quinze dies.

LA POR. A Geert Wilders li estan fent la campanya. Al desembre, mentre la justícia holandesa el declarava culpable d’insultar els marroquins sense imposar-li cap multa ni pena simbòlica, un programa de televisió l’escollia per quarta vegada el polític més popular de l’any. El líder de la dreta xenòfoba holandesa va atacar els jutges, es va presentar com una víctima de la llibertat d’expressió i en les enquestes d’intenció de vot va pujar fins a situar-se frec a frec al capdavant dels sondejos.

La setmana passada, un estrany episodi que assenyalava un dels policies encarregats de la seva protecció com a culpable d’haver filtrat informació sensible sobre el candidat a un grup de delinqüents holandesos d’origen marroquí, va fer que Wilders suspengués la seva agenda pública per motius de seguretat.

El líder del Partit per la Llibertat no és només l’abanderat del discurs antiislam als Països Baixos, és també l’home que ha fet créixer i ha perfeccionat el discurs de la por. Ha apel·lat a la desconfiança i al recel, i l’endreçada Holanda, on ni el color de la porta de casa es pot deixar a la lliure improvisació dels seus propietaris, l’hi ha comprat. És la por a l’altre, representada a parts iguals per l’islam -la religió que professa un 4% de la població holandesa- i la Unió Europea, culpable d’usurpar sobirania. I el recel institucional: contra una justícia amb prejudicis, un “fals Parlament” -del qual és membre des de fa anys- i un poder polític al servei d’unes elits que traeixen els interessos del país.

EN COMÚ. D’aquí quinze dies hi haurà eleccions generals als Països Baixos i encara que Wilders guanyi ho tindrà pràcticament impossible per trobar els suports que el facin primer ministre. Però això no ens hauria de fer menystenir aquests comicis. Són els primers d’un any decisiu i en l’escena política holandesa s’hi concentren molts factors que, en dosis diferents, expliquen l’èxit del populisme xenòfob arreu de la Unió.

Primer, la transformació d’un discurs polític arrossegat cap a l’antiimmigració. El primer ministre, Mark Rutte, va publicar el mes passat un anunci a pàgina sencera als principals diaris del país en què advertia aquells que “es neguin a adaptar-se i critiquin els nostres valors” que “es comportin normal o se’n vagin”. No és la primera vegada que Rutte endureix el discurs abans d’uns comicis. Ha passat també a França, Àustria o Dinamarca, els últims anys. A l’esquerra, els laboristes han triat com a eslògan de campanya el “patriotisme progressiu” per a unes eleccions en què l’eix esquerra-dreta és cada cop més difús en favor del debat identitari.

La crisi dels partits tradicionals, a més, ha multiplicat encara més la tradicional fragmentació política holandesa. Emergeixen noves forces i, en aquest panorama de partits petits, el de Wilders és senzillament el més gran dels petits, i també el que fa més soroll.

Com a Hongria o Itàlia, també hi ha un populisme de la perifèria, o del món rural, contra el poder i la capital. Els Països Baixos no són Amsterdam. Wilders representa, precisament, el país que es revolta contra aquestes elits d’Amsterdam, Rotterdam o l’Haia. Ell ve del Limburg, una província catòlica del sud-est del país, que va passar per una crisi econòmica durant la dècada dels 80 quan van tancar les mines de carbó. Per això quan ataca les elits que perverteixen la identitat i parla dels tecnòcrates que els prenen la sobirania no mira només a Brussel·les sinó també a les grans ciutats cosmopolites de la costa.

Com la dreta populista austríaca, que va créixer des de la Caríntia, o com el Front Nacional francès, fent-se fort al sud-est del país, el Partit per la Llibertat s’ha fet gran sobre els fonaments del vot rural.

EL SECRET. Wilders s’ha convertit en la versió europea de Trump, amb qui sembla que té més en comú que no pas amb la líder del Front Nacional, Marine Le Pen.

L’excentricitat dels seus cabells oxigenats, el to cridaner i incorrecte, i els insults l’acosten a les maneres del president nord-americà. Ell no necessita guanyar-se la respectabilitat que busca desesperadament Le Pen. Tot ell és deliberadament l’antítesi de la tecnocràcia i la política convencional, i aquest és el secret del seu èxit.

stats