Publicitat
Publicitat

CRISI A LA UE

Luuk van Middelaar: "Europa és el purgatori, un lloc de conflicte entre forces"

¿Els estats tenen més poder que mai a la Unió Europea?

No ho crec. La crisi només ha fet més visible el que ja passava: la UE és una unió d'estats. El problema és que els Tractats no tenien cap resposta sobre el que calia fer davant una sacsejada tan inesperada com aquesta, i els estats membres, que són els que decideixen les normes d'aquest club, van prendre la iniciativa de fer noves lleis per poder actuar contra la crisi.

I qui lidera?

N'hi ha molts, de líders. No només al capdavant de les institucions europees, també els líders nacionals són líders europeus. La UE no és blanca i negra. Vull trencar aquesta visió maniquea d'una Unió de bons o dolents, d'interessos nacionals contraposats als interessos europeus, entre el paradís d'uns estats units d'Europa o l'infern de l'Europa d'entreguerres. No som ni al cel ni a l'infern. Jo que he crescut en una família catòlica d'un país protestant, m'agrada dir que som al purgatori.

¿La indefinició del purgatori no provoca encara més incertesa?

El purgatori és un lloc de conflicte entre forces, i això passa també a nivell comunitari.

La UE té por dels ciutadans?

No.

Per què no?

No crec que totes les institucions europees... no, no puc contestar aquesta pregunta.

Com?

Crec que de vegades s'han pres decisions que en teoria havien de ser bones per als ciutadans però que no agradaven a tothom. Per exemple, donar llibertat de moviments a tothom, en teoria, és un dret important, però després resulta que hi ha una part substancial de la població d'alguns països membres a qui no agrada que hi hagi gent de fora que hi vagi a viure. Així que hi ha mesures positives que han tingut un efecte bumerang que no es va saber preveure en el seu moment.

¿Les pròximes eleccions europees es poden convertir en un gran no simbòlic a aquesta UE?

Hi haurà un sí i un no, així que per primera vegada tindrem un veritable debat polític sobre Europa. Sóc optimista. Crec que això mobilitzarà la gent a anar a votar. A més, hi ha una paradoxa molt interessant amb tots aquests partits euroescèptics. Amb el seu discurs critiquen la UE però, després, amb les seves accions la legitimen perquè ocupen els seus escons a l'Eurocambra i volen organitzar-se a nivell europeu. En certa manera europeïtzen el seu moviment.

Però que es parli més d'Europa no vol dir que s'hi estigui d'acord.

La gent ha descobert com és d'important la Unió Europea per al seu dia a dia, com som d'interdependents, que tots anem en el mateix vaixell. Però aquest descobriment ha sigut també dolorós per motius diferents en cadascun dels països. Uns perquè han hagut d'aplicar disciplina, uns altres perquè senten que han de pagar pels grecs. No ha estat un descobriment agradable per a ningú. Hi ha crítiques. Però no tinc la sensació que ningú vulgui fer un pas enrere i sortir de la UE.

La confiança en la UE ha caigut en picat.

Enlloc ha caigut tant com a Espanya. Ha passat de creure que tot el que venia d'Europa era bo a veure la Unió com una Europa que imposa i castiga.

Com es recupera la confiança?

La Comissió creu que és a cop de resultats. Em recorda aquella escena de La vida de Brian , dels Monty Python, en què John Cleese pregunta: "Què han fet els romans per nosaltres?" I li contesten: "Els aqüeductes, la medicina, el vi, la irrigació, les carreteres, l'ordre públic..." I ell insisteix: "Sí, però que coi han fet per nosaltres?" La Comissió parla de vols barats i tarifes de roaming gratuïtes. Però per a la gent que no té feina i que se sent aclaparada per la crisi, aquest discurs és molt limitat.

Cal més democràcia a la UE?

Sí, perquè part del problema és que les decisions costen molt de prendre i moltes vegades no se sap qui n'és el responsable. Però no és fàcil canviar-ho perquè Brussel·les no és un accident de la història. És el reflex de la complexitat de qui som com a europeus, amb tot el que tenim en comú i amb totes les nostres diferències culturals, lingüístiques i històriques.