Obama tanca el cercle

“Hi ha un motiu perquè el meu nom sigui Barack Hussein Obama”, deia el president dels Estats Units la setmana passada a un grup d’empresaris kenians durant un viatge que anunciava com a “personal” per a ell. L’única vegada que Obama va veure el seu pare tenia 10 anys, durant una breu escala a Hawaii, però la figura del president nord-americà està marcada per una llarga recerca de la identitat. Era com sentir l’Obama que el 4 de juny del 2009 apareixia a la universitat nord-americana del Caire per pronunciar un discurs que pretenia acabar amb l’antagonisme entre l’islam i Occident. Aleshores també va començar recordant el seu nom complet, la seva infantesa a Indonèsia sentint les mesquites cridant a l’oració i la importància de la comunitat musulmana als Estats Units. Era encara la fase d’enamorament planetari amb un president acabat d’escollir. No hi havia revoltes àrabs, ni guerra a Síria, ni Estat Islàmic. Només el mal infligit per la política bel·ligerant de George W. Bush. Obama va reconèixer, aleshores, l’error de Guantánamo i de les tortures, i els experts van comparar aquells 50 minuts de discurs a la capital egípcia amb el de John F. Kennedy a Berlín l’any 1963. Però, després, va venir la realitat. El món no era com Obama esperava. I ell no era el president que el món havia imaginat.

El líder demòcrata ha trigat gairebé sis anys a tenir una agenda internacional pròpia. La del primer mandat la va monopolitzar per complet Hillary Clinton, mentre el president es barallava amb la crisi econòmica, la intransigència d’un Congrés republicà i l’enverinada herència de les dues guerres de Bush. Però l’ànec coix s’ha posat en marxa. Després de l’última derrota electoral de la tardor, amb les dues cambres en contra, Obama va decidir que havia arribat l’hora d’escriure el seu llegat. “No estic acabat”, advertia a finals del 2014 en el tema de l’e-mail que va enviar als seus col·laboradors després de la roda de premsa en què va anunciar el restabliment de relacions amb Cuba. Des d’aleshores, l’acord sobre el programa nuclear de l’Iran, l’obertura de relacions diplomàtiques amb el règim castrista, les negociacions dels tractats de lliure comerç amb Àsia-Pacífic i amb la Unió Europea, i l’últim viatge al continent africà -a “la nova frontera de les possibilitats il·limitades”, com li deia el president Uhuru Kenyatta-, demostren que Barack Obama ha decidit encarar el seu llegat exterior. Tornar a exercir de president inspirador. Esborrar la decepció del continent africà amb el primer president afroamericà dels Estats Units, que ha tingut fins ara un balanç més aviat pobre en un territori conquerit els últims anys per la Xina. Obama parla de pau i de negociació però està posant les bases per a unes noves relacions comercials globals, des de la bilateralitat i a partir de l’obertura de nous espais en competència sobretot amb Pequín.

Encara li queden divuit mesos de mandat. Deslliurat de la voluntat de ser el president del consens i el bipartidisme, l’estratègia Obama ara és desafiar els seus crítics. Aquells que l’havien declarat el president d’uns Estats Units dimitits del seu paper de lideratge global. Obama diu que li ha arribat l’hora de deslliurar-se de “l’empresonament del passat”.

La Casa Blanca enllesteix, a més, un pla per tancar el centre de detenció de Guantánamo, segons publicava la setmana passada l’agència Reuters. Un “imperatiu nacional” que es va convertir en la gran promesa incomplerta de la seva administració. La presó militar, on encara hi ha retingudes 116 persones, és una de les vergonyes del seu mandat. La prova de la seva incapacitat de prometre justícia i acabar amb els abusos de la lluita contra el terrorisme.

Obama necessita tancar el cercle. El retorn del discurs i els compromisos enterrats aquests anys i el d’aquells Estats Units esperançats que van escollir el primer president afroamericà de la seva història, ara que la realitat de les desigualtats socials i econòmiques, la violència policial arbitrària i la protesta al carrer demostren que la idea d’una societat nord-americana postracial encara queda molt lluny. És l’últim gran pas: superar els prejudicis i el racisme. “El president negre que preocupava a alguns ha arribat”, titulava el Washington Post en un article de fa quinze dies on explicava com el discurs d’Obama s’ha anat fent cada cop més contundent contra el racisme, el llenguatge discriminatori i els vells símbols de l’esclavatge. El llegat d’Obama s’escriurà per les noves aliances dels Estats Units al món, però també per com aconsegueixi transformar la societat nord-americana.