Realitats i percepcions
LECTURES. A principis de desembre la Unió Europea va difondre un vídeo sobre el control dels moviments migratoris que s’ha decidit a Brussel·les durant el 2016. Immediatament, Metges Sense Fronteres el va agafar i corregir per reinterpretar cadascuna de les afirmacions que s’hi feien segons la seva pròpia experiència. Podeu trobar l’exercici circulant per les xarxes. Allà on diu, per exemple, que “els líders de la UE van decidir aturar els moviments incontrolats de persones a través de les fronteres”, l’ONG esborra algunes de les paraules i les canvia per fer-ne una altra lectura completament diferent: “Els líders de la UE van decidir bloquejar persones en zones de guerres i impedir la seva fugida”. La frase “Les arribades il·legals a Grècia han caigut considerablement” es completa amb una altra: “La gent que fuig de Síria, l’Iraq, l’Afganistan i altres llocs estan cada vegada més limitats per trobar refugi”. I així, tot el vídeo. És un exemple de com explicar una mateixa realitat des de punts de vista completament oposats.
El 2017 encara serà pitjor. Les eleccions als Països Baixos, França o Alemanya, amb la pressió de la dreta populista encapçalant enquestes, impossibilitarà qualsevol canvi en les polítiques migratòries dels Vint-i-vuit. Els últims mesos la UE s’ha dedicat a perfeccionar els acords d’externalització del seu deure de protecció internacional: acords de deportació signats amb Turquia o l’Afganistan, o acords econòmics amb els països d’origen i trànsit de la immigració (Níger, Nigèria, Senegal, Mali o Etiòpia) perquè extremin el control.
Si el que compta són les percepcions, l’Europa del nord ha aconseguit tornar la fotografia allà on va començar: els immigrants són un problema grec; un problema del sud d’Europa.
ENQUESTES. La consultora Ipsos acaba de publicar l’edició del 2016 de l’estudi Els perills de la percepció, on constata com Europa continua sobreestimant la presència de la població musulmana. Els francesos creuen que els musulmans representen el 31% de la població del país i estan convençuts que el 2020 arribaran a ser el 40%, quan en realitat no arriben al 8% i, segons les prediccions del Pew Research, d’aquí quatre anys poden ser el 8,3%. A Itàlia, Alemanya o Bèlgica es creu que la població musulmana representa més d’una cinquena part del país quan, en realitat, les xifres són molt inferiors. Un 3,7% a Itàlia o un 7% a Bèlgica.
El mateix sondeig fet el 2014 ja constatava exactament el mateix biaix, amb pràcticament les mateixes xifres. Les percepcions no han evolucionat. Fins i tot en alguns casos, com el del Regne Unit, hi ha hagut un cert descens. La percepció de població musulmana triplica avui la xifra real, però el 2014 la quadruplicava.
INTERPRETACIONS. El director d’Ipsos Mori, Bobby Duffy, escrivia fa uns dies a The Guardian que el 2016 serà l’any en què ho hem interpretat tot malament. L’any en què “molta gent és culpable d’haver exagerat amenaces, pors i tendències socials”. Probablement per això una de les paraules que més sentim aquests últims mesos és postveritat. El diccionari Oxford l’ha escollida paraula de l’any i s’ha convertit en l’explicació perfecta de tants errors de càlcul. Segons els editors d’Oxford Dictionaries, defineix “un període en el qual el concepte específic (la veritat) s’ha convertit en irrellevant o poc important”. Avui les emocions expliquen vots i les percepcions semblen guiar polítiques que van en contra de la realitat.
