Victòries gasistes, renúncies polítiques
NEGOCIS. En el pitjor moment de les relacions entre Rússia i la Unió Europea, Brussel·les s’ha encarregat de ressuscitar Gasputin. Va ser a principis del 2000, els anys de la gran expansió de la gasista russa pel territori comunitari, que un periodista nord-americà va popularitzar aquest sobrenom per a un Vladímir Putin que havia descobert que els hidrocarburs eren la seva arma més poderosa i una via directa d’influència política a Berlín, Roma, París o Londres. Ho era l’any 2004, quan el president rus es va convertir en un dels clients més forts i generosos dels despatxos de lobistes que fitxaven antics membres de la Comissió Europea per facilitar l’entrada de Gazprom al mercat europeu, i ho continua sent avui. La UE és incapaç de consensuar com enfrontar-se a Rússia per la guerra de Síria. Angela Merkel i François Hollande han declarat Putin responsable de crims de guerra pels bombardejos de civils a Alep però ni la duresa en el to ni cap conclusió oficial dels Vint-i-vuit s’ha traduït en un cop de força al Kremlin. Són els fets els que defineixen perfectament l’estat de les coses entre Brussel·les i Moscou. I els negocis continuen funcionant.
CONCESSIÓ. Dimecres passat la Comissió Europea va decidir ampliar el volum de gas que el gegant energètic rus, Gazprom, pot transportar a través del gasoducte que el connecta amb l’Europa Occidental per Alemanya. La decisió es va prendre sense fer soroll. La UE mirava cap a l’estret de Gibraltar. Tothom seguia les peripècies del portaavions rus amb destí a Alep que finalment no podria abastir-se de combustible a Ceuta tal com pretenia, amb permís del govern espanyol. Mentrestant, sense roda de premsa ni soroll mediàtic, la comissària, Margrethe Vestager, aconseguia l’aprovació “d’una de les mesures més importants de la seva etapa com a responsable de la Competència”, explicava el Financial Times.
La capacitat exportadora de Gazprom pel gasoducte alemany estava limitada des del 2009 per evitar la posició dominant del monopoli estatal rus. Després d’anys de queixes i lobi, després que la guerra d’Ucraïna frenés les negociacions bilaterals entre el Kremlin i les autoritats alemanyes, ara, finalment, les seves demandes han aconseguit el vistiplau de la Comissió. És una victòria per a Gazprom, que té altres casos oberts per abusos de posició dominant a Brussel·les, i una concessió per a Moscou que ha irritat Polònia i Ucraïna. Un respir momentani per a un règim en ple deteriorament econòmic.
FRACASSOS. La Unió Europea ha reculat davant Rússia. En l’última cimera de caps d’estat i de govern, els Vint-i-vuit ja es van fer enrere en l’amenaça de prorrogar les sancions contra Moscou, malgrat que França, Alemanya i el Regne Unit eren partidàries d’algun tipus de càstig contra empreses i individus directament relacionats amb els bombardejos a Alep. No hi va haver acord. “És clar que l’estratègia de Rússia és debilitar la UE -deia el president del Consell, Donald Tusk, a la cimera-, en tenim una percepció clara i no ens fem il·lusions”. Malgrat la certesa, el fracàs dels Estats Units i la Unió Europea a la guerra siriana determina la debilitat d’Occident davant Rússia i la seva incapacitat per mediar en un conflicte en què ni tan sols han estat a l’altura de la urgència humanitària.
