La diplomàcia dels interessos
PRIORITATS. Des de finals del segleXIX que lord Palmerston, ministre d’Exteriors britànic, ja va deixar dit allò que “els estats no tenen amics o enemics permanents, sinó només interessos permanents”, i aquests interessos tenen tant de polítics com d’econòmics. Però posar un directiu d’un gegant petrolier a dirigir la política exterior dels Estats Units probablement dona tota una altra dimensió a una afirmació que li va costar el càrrec a l’antic president alemany Horst Köhler, quan va vincular la presència militar alemanya a l’Afganistan amb els interessos econòmics de Berlín.
El diplomàtic francès Jacques Maire reconeix en un llarg article a la revista Géopolitique que “la diplomàcia econòmica s’ha convertit en la prioritat de tot l’aparell exterior de l’estat francès, amb les ambaixades al capdavant”. “Tots els ministeris i el conjunt de serveis de l’estat es mobilitzen a favor de les empreses”, explica Maire. Així és com un president sense experiència ni programa en política exterior com François Hollande quan va arribar a l’Elisi ha acabat dirigint una França intervencionista, entregada a l’activisme militar i a la integració dels interessos comercials. Tampoc és nou. Fa una dècada que la premsa francesa relata els vincles econòmics de la seva diplomàcia amb règims com el de Muammar al-Gaddafi a Líbia o els interessos estratègics del desplegament militar francès al Níger per protegir les mines d’extracció d’urani que proveeixen el gegant nuclear francès, Areva.
Per no parlar dels negocis del rei Joan Carles a l’Aràbia Saudita, o de l’informe de Transparència Internacional que denunciava que els lobistes són “els veritables actors, i en molts casos protagonistes, del sistema polític espanyol”, començant per les elèctriques i acabant per l’exportació d’armes i material militar a països que violen drets humans i convencions internacionals.
NEGOCIS. Ara uns Estats Units en retirada del concepte de “nació indispensable” tindran Rex Tillerson -un directiu amb 40 anys de carrera a Exxon, negociant acords petroliers i gasistes arreu del món- com a nou secretari d’Estat. Un home de negocis, sense experiència política però ben relacionat amb Vladímir Putin, per a la nova Casa Blanca SA, com l’anomenava Jaume Masdeu. Una administració en què el futur secretari de Treball era responsable d’una empresa de menjar ràpid; en què l’àrea de comerç estarà en mans d’un conegut especulador de Wall Street, i en què el nou secretari del Tresor és l’antic directiu de Goldman Sachs Steven Mnuchin, encarregat de les finances de campanya de Trump. Són els negocis fets govern.
DERROTES. La invasió de l’Iraq pels Estats Units el 2003 va ser el triomf de l’aliança entre el conservadorisme religiós, els interessos petroliers i la doctrina d’una suposada imposició militar de la democràcia. La crisi financera del 2008 va suposar per a la Unió Europea la constatació de la incapacitat política dels governs comunitaris per controlar, acotar o legislar contra uns mercats que especulaven amb la debilitat econòmica d’una unió monetària a mig fer. L’arribada de Donald Trump, d’aquí deu dies, a la Casa Blanca, suposa una derrota més. Aquest cop, però, el nou president dels Estats Units no ha pretès vestir els seus objectius de cap suposada doctrina geopolítica, sinó de l’estricta defensa dels interessos nord-americans.
