Les dues Polònies
EL RETORN. “Avui a Budapest, demà a Varsòvia”, cridava l’extrema dreta polonesa, la primavera del 2014, quan va sortir a celebrar al carrer l’aclaparadora reelecció del primer ministre hongarès, Viktor Orbán. El crit va ser premonitori. Després de vuit anys, el partit Llei i Justícia torna al govern de Polònia -el maig passat ja havia aconseguit la presidència del país-. L’Europa intolerant és avui una mica més forta.
La crisi migratòria ha acabat polaritzant una campanya electoral carregada de declaracions xenòfobes i euroescèptiques. El gir a la dreta nacionalista consagra Jaroslaw Kaczynski, el supervivent dels dos germans bessons, com l’home més poderós de Polònia. L’artífex del retorn del seu partit, posant-hi al capdavant la gairebé desconeguda Beata Szydlo.
LA POR. “El problema d’Europa és un problema de por, perquè ens hem adonat que la millor situació a què podem aspirar en el futur és quedar-nos com estem”, explicava el politòleg Fernando Vallespín, en els moments més durs de la crisi europea. Aquesta por batega amb força des de fa mesos al centre i l’est del continent. Una por que, de vegades, m’ha semblat profundament arrelada a una part de Polònia. La primera impressió que en vaig tenir, l’abril del 2004, només un mes abans del seu ingrés a la Unió Europea, va ser la d’un país espantat, aclaparat per la incertesa. Jo demanava a la gent per la UE i cada resposta arrencava explicant com era de forta la identitat polonesa. Es respirava nostàlgia.
Vaig tornar-hi el 2011, quan Polònia va arribar per primer cop a la presidència de torn de la Unió i, de cop i volta, Varsòvia era la capital de l’optimisme. L’Europa sense crisi. Una mena d’orgull nacional ho envaïa tot. “Alemanya pot aprendre molt de Polònia -ens deia un alt responsable del ministeri de Finances- perquè som l’únic país d’Europa amb un fort control de les finances públiques”. Em va recordar l’Espanya dels 90. Els fons europeus transformaven carreteres i grans infraestructures, les fàbriques poloneses s’havien convertit en les grans proveïdores de la indústria alemanya, i la gent omplia terrasses i cafès. “Som un país tan important com Espanya o Itàlia”, es felicitava aleshores un senador del partit governamental, Plataforma Cívica. Però aquell miracle econòmic -com l’espanyol- va resultar ser un miracle desigual i mal repartit.
El salari mínim tot just acaba de pujar fins als 410 euros al mes i el país encara té una renda per càpita de les més baixes de la Unió Europa. L’eufòria política s’ha acabat transformant en arrogància i en una percepció de llunyania de la realitat. Així és com Plataforma Cívica, esquitxada, a més, per un escàndol de converses privades, enregistrades i filtrades a la premsa, al més pur estil Camarga, ha escrit el final dels seus vuit anys de regnat.
L’ESQUERDA. Les dues Polònies s’han tornat a enfrontar aquest cap de setmana. Un nou duel entre aquest país aferrat a la seva identitat nacional i la força del catolicisme, i orgullós d’un conservadorisme social, i l’altra Polònia, la liberal, proUnió Europea i business friendly.
L’arribada del primer ministre del miracle, Donald Tusk, a la presidència del Consell de la UE va ser el reconeixement a aquesta transformació. Però, com ja es va especular aleshores, l’ascensió europea de Tusk marcava el final de la dècada d’or polonesa i no pas l’inici de la seva consagració com un dels actors importants de la UE. Brussel·les tem ara el retorn d’una Polònia mesquina i populista. L’esquerda que divideix Europa per la crisi migratòria i el replegament polític és avui una mica més profunda.
