Les illes de la discòrdia
OCUPACIÓ TERRITORIAL. Durant molts anys a l’escull de Fiery Cross, al mar del Sud de la Xina, només hi havia una petita estació meteorològica construïda el 1988. Un edifici de ciment de dues plantes enmig d’un oceà de roques, atols i altres esculls que formen l’arxipèlag de les Spratly. Unes imatges de satèl·lit de l’any passat, però, mostraven com Fiery Cross s’havia convertit en un illot de més de tres quilòmetres de llarg, amb una pista d’aterratge i un port en construcció. Una estructura que pot acollir avions, petroliers i vaixells de combat. La Xina ha començat a construir la seva nova gran muralla però, aquest cop, s’estén sobre el mar, en territoris en disputa, i està feta de sorra drenada i transportada amb excavadores. Una demostració de força militar i política. D’imposició de fets consumats i desplegament naval. A la Xina global li faltava el pols definitiu que la reivindiqués com a poder hegemònic regional.
A les Spratly, Pequín desafia el Vietnam, les Filipines, Malàisia, Taiwan i Brunei -que també es disputen, des de fa dècades, la sobirania d’una part d’aquest arxipèlag de més de cent illots-, igual que ja s’ha enfrontat al Japó per les illes Senkaku. I la força naval xinesa es confirma com l’instrument clau d’aquesta nova ambició política i militar. Fa temps que ha començat l’exhibició. Des de l’enviament de tres vaixells de la marina de guerra al port d’Aden, a finals de març, per rescatar els ciutadans xinesos atrapats en la guerra del Iemen, fins a la presentació mediàtica del seu primer portaavions en ple conflicte territorial amb el Japó, i la construcció d’una segona nau d’aquest tipus. La Xina ja no és només un poder econòmic que ha fet de les inversions a l’exterior la principal arma de penetració global. Ara Pequín vol ser un actor en política internacional i el seu pressupost de Defensa -un dels que van créixer més del món l’any passat, juntament amb els de l’Aràbia Saudita i Rússia- confirma una nova estratègia política i militar.
INTERESSOS ECONÒMICS. El mar del Sud de la Xina és una artèria marítima vital. Un territori ric en mines i recursos energètics -petroli i gas- que els experts han arribat a anomenar “el segon golf Pèrsic”. Aigües de pas per als grans contenidors de productes xinesos que arribaran a Europa i per als petroliers que abastiran la Xina o el Japó.
L’estret de Malaca, per on passen fins a 50.000 petroliers cada any i 15 milions de barrils de petroli diaris, s’ha convertit en territori de pirateria. D’estafes i robatoris de vaixells quan atraquen en algun port. Però les Spratly també són un botí. La conquesta d’aquest territori deshabitat per instal·lar-hi satèl·lits i bases militars o la violació de lleis internacionals per imposar nous drets marítims i aeris és una mena de rapinya geoestratègica.
POLS POLÍTIC. Els arxipèlags del mar del Sud s’han convertit en un escut natural per a Pequín. Una barrera defensiva dels seus interessos econòmics; una reivindicació històrica i política del seu poder regional i, sobretot, un mur contra la supremacia militar dels Estats Units i la seva política de desplegament de forces arreu del Sud-est Asiàtic. El duel que, des de fa uns anys, mantenen Washington i Pequín pel control del Pacífic ha anat canviant de tàctiques i d’intensitat però mai d’intencions. Embrancats ara en una guerra verbal per la política d’expansió territorial que ha portat la Xina a construir artificialment 2.000 noves hectàrees en l’últim any i mig -segons càlculs nord-americans-, el xoc entre Washington i Pequín ha anat pujant de to en les últimes setmanes fins a arribar a les amenaces d’enviar reforços militars a la zona. Una col·lisió a càmera lenta en què Washington ha anat perdent hegemonia davant una Xina en ascens que guanya en agressivitat.
