02/10/2016

La política de la mentida

2 min
Donald Trump en plena campanya electoral.

FALSEDATS. “El més important avui en dia no és que una història sigui real, sinó que la gent hi cliqui”, va dir fa temps un conegut bloguer dels Estats Units, expert en continguts virals. El més important no és que les promeses electorals s’esvaeixin dos minuts després de tancar les urnes, o que les afirmacions d’avui es converteixin en contradiccions l’endemà, el que compta és dominar l’agenda de campanya. És per això que Donald Trump es permet verbalitzar una mentida cada poc més de tres minuts, segons el càlcul de Politico; al Regne Unit, la campanya a favor del Brexit va admetre just després de guanyar el referèndum que algunes de les grans promeses que segons ells justificaven marxar de la Unió Europea eren impossibles de complir; a Hongria, Viktor Orbán ha fet campanya contra la proposta de reallotjament de refugiats de la Comissió Europea amb mentides provades impreses en rètols gegants. Les mentides, però, no són terreny exclusiu del populisme.

POSTVERITAT. Els experts asseguren que hem entrat en l’era de la postveritat, com si les falsedats en política no haguessin existit abans. La història és plena de mentides escrites pels guanyadors, de veritats d’estat escortades per una teranyina de mentides, de promeses incomplertes i d’enganys maquiavèl·lics. Els líders polítics sempre troben la manera de creure’s que els seus actes responen a un bé superior -el del partit, el del ciutadà, el del seu destí personal-. Però la combinació d’aquesta política de la postveritat amb les xarxes socials ha revolucionat les possibilitats de qüestionar evidències i afirmacions, la capacitat d’interactuar amb líders i institucions, i desafia fins i tot la idea de què és veritat. Twitter s’ha convertit en la primera plataforma de la campanya de Trump i en la font d’una infinitat de titulars dubtosos que han fet el salt a les webs dels mitjans tradicionals. Un exèrcit de tuitaires, hackers, trols i provocadors de les xarxes socials despleguen reaccions orquestrades a cada anunci del candidat republicà o a cada atac o acusació que rep de les files de Hillary Clinton o dels mitjans de comunicació. El 70% de les afirmacions de Trump són falsedats i aquesta suposada realitat de les xarxes socials, filtrada per algoritmes, les reprodueix i les amplifica. Són les mateixes xarxes convertides en font d’informació de la premsa tradicional i en enllaç entre els lectors i les webs dels grans mitjans de comunicació. Els uns i els altres reproduint i reforçant els mateixos missatges malgrat la proliferació de mitjans i la fragmentació de les opinions.

SENTIMENTS. Si el segle XXI sembla haver perfeccionat l’art de la mentida -com deia fa poc The Economist - no és només perquè els altaveus són més potents que mai. També és perquè el sentiment d’indefensió davant la política i la desconfiança en les institucions l’alimenten. Perquè una afirmació -per ben falsa que sigui- repetida fins a l’esgotament comença a percebre’s com una veritat (això ja ho va teoritzar Goebbels). El discurs polític ha canviat. Regles i llenguatges són diferents. El que compta, per a aquesta política, són els sentiments, no els fets. Apel·lar a les passions, la ràbia, la por o la desconfiança.

stats