Publicitat
Publicitat

Això (no) ho pot fer qualsevol

Miquel Mont exposa ara a la Fundació Suñol una mostra del treball dels últims deu anys, pràcticament el temps que fa que no exposa a Barcelona, on ja no té galeria

EL CATÀLEG TÉ LA PORTADA D’UN ROSA XICLET, PÀL·LID, BRILLANT. Al final de la presentació a la Fundació Suñol, durant la qual Miquel Mont ha establert un diàleg prou interessant amb el també artista Javier Peñafiel -mateixa generació, mitjans dels anys seixanta, i interessos semblants però obres dispars-, li demano el perquè del seu amor per aquest color, també present en diverses obres. Somriu. M’explica que fa molts anys que el fa servir perquè és poc heroic, poc masculí, poc “artístic”. És una declaració de principis, doncs. Una provocació, o una antiprovocació. Va començar a fer-ho, diu, a la facultat. No va ser l’única rebel·lia d’aquell moment. Miquel Mont va entrar a belles arts a mitjans dels anys vuitanta, en plena explosió de la transvantguarda i el neoexpressionisme que a Barcelona es va viure amb especial eufòria. Però aquell jove seguidor del punk i del cinema experimental va decidir ja en aquell moment fer una pintura abstracta, continguda, poc expressiva, un corrent que llavors estava qüestionat pel retorn triomfant de la figuració. Després, quan el que es portava entre els artistes era anar a Nova York o a Berlín, ell va decidir instal·lar-se a París, on resideix des del 1988. Allà va conèixer la pintura abstracta i hi va aprofundir analitzant el treball d’artistes dels seixanta com els del grup Suport Surface i BMPT, dels quals el més conegut aquí és Daniel Buren, o el d’ outsiders com Blinky Palermo, que reconeix com un dels seus referents. Tots ells havien portat als límits el formalisme de la pintura, s’interessaven per la seva fisicitat, per la seva tècnica i autonomia, però alhora eren profundament teòrics i crítics. És en aquest context que s’emmarca l’obra de Miquel Mont, que és indissociable de la seva reflexió sobre la pintura.

PROPOSICIONS MOLT DEFINIDES

Mont exposa ara a la Fundació Suñol una mostra del treball dels últims deu anys, pràcticament el temps que fa que no exposa a Barcelona, on ja no té galeria. La primera visita la faig a pèl, és a dir, sense ajuda teòrica. Em provoca una certa perplexitat, fruit segurament de la meva dificultat per entrar a la primera en l’abstracció formalista, i també de la deformació professional de buscar-hi sempre un rerefons narratiu, un més enllà i una relació amb el passat, de l’artista i de la història. L’últim que li havia vist a Mont, el 1999, era una exposició a la Galeria dels Àngels on mostrava pintures “emparedades” i “apilades”. Eren obres en què, per exemple, l’artista bolcava la pintura, acrílica i monocroma, sobre els suports i creava un gruix considerable que sobresortia i mostrava la seva materialitat extrema. Ara, a la Suñol, la majoria de les obres són més llises, jugant a les transparències. Com llavors, queda clar que és un joc formal de formes, superfícies i colors, però em sorprèn trobar-hi una sèrie de collages que en gran part incorporen paraules i frases, i en altres ocasions també fotografia. Una narrativa inesperada.

La torno a veure havent llegint el catàleg. Ho aconsello. De fet, penso que avui en dia, i diria que sempre al llarg de la història, el gaudi de l’art està directament relacionat amb el coneixement del seu esquelet teòric, del punt de partida de l’artista, que enriqueix la primera visió directa de l’espectador. Al catàleg és especialment interessant l’entrevista que li va fer fa uns anys Rosa Queralt, possiblement la crítica catalana que millor ha entès i treballat l’art abstracte català, que aprofundeix amb saviesa en el treball i pensament de Mont, un artista que considera dels més interessants de la seva generació. El primer que cal saber és que Mont treballa a partir del que en diu “proposicions”. És a dir, decideix que vol treballar un determinat tipus de suport, de matèria, d’objecte, d’escala o qualsevol altre element relacionat estrictament amb la pintura, en la seva especificitat, i llavors en aquesta sèrie el desenvolupa de manera analítica i sistemàtica. Considera que són els materials i els processos els que “fabriquen” el significat de l’obra, però intenta que la part expressiva i subjectiva desaparegui, d’aquí que quasi sempre els materials i fins i tot el mecanisme de realització siguin gairebé industrials.

A la sèrie Coopérations, per exemple, treballa amb un bastidor d’alumini, del tipus bricolatge de finestres, sobre el qual situa metacrilats, transparents o pintats per la part del darrere, o també altres materials igualment industrials. Hi ha zones buides, sense res, on es veu la paret blanca.

“Crec fermament que l’afirmació «això ho pot fer qualsevol» és en realitat alguna cosa que ajuda a comprendre el que ha realitzat qualsevol persona, sense més dificultat que la voluntat de comprendre”, li diu a Rosa Queralt. Es tracta d’això, que ho pugui fer qualsevol però sempre que hagi entès per què ho fa, i precisament allà i precisament d’aquesta manera. A l’entrevista Mont explica que als seus alumnes d’art -es guanya la vida donant classes- els diu: “Bé, en pintura sabeu que si agafeu un pinzell teniu 30.000 anys d’història darrere vostre en què pràcticament s’ha fet tot. Vosaltres, com qualsevol generació, teniu el dret a refer tot el que ja s’ha fet, però el que no podeu pretendre és ignorar-ho”.

Mont no ho ignora. Ha reflexionat sobre els aspectes decoratius, mercantils i semàntics de la pintura. I s’esforça a mantenir-hi una aproximació “antiheroica”, asèptica, antiautoritària. D’aquí el rosa. Es tracta només d’activar el mecanisme que converteix l’objecte pictòric en obra, sense que quedi reduït a una simple imatge.