Misc 14/05/2015

Tàrrega, darrere l’escenari: de cruïlla de comerç a referència de cultura

És impossible dir el nom de la capital de l’Urgell sense pensar en el mercat de les arts escèniques que s’hi celebra des del 1981

i
Catalina Serra
8 min
tarrega social

TÀRREGA TÉ NOM DE fira de teatre. Vull dir que és impossible dir el nom de la capital de l’Urgell sense pensar en el mercat de les arts escèniques que s’hi celebra des del 1981. Al llarg d’aquests 33 anys, a mitjans de setembre milers de persones s’hi han deixat caure per recórrer els carrers, viure la festa i veure les novetats que hi ha en el món de l’escena. La ciutat és l’escenari i, en certa manera, també és el protagonista. “Es diu sempre que la van fundar els Comediants, i és veritat que hi van ajudar molt, però va ser una iniciativa del poble, de l’alcalde Eugeni Nadal, que havia anat a Avinyó al festival de teatre i quan va tornar va pensar que volia fer alguna cosa semblant a Tàrrega per donar més vida a la festa major”, explica Llorenç Corbella. Ho ha viscut des de la primera línia perquè ha estat en totes les edicions, i en va ser director en dues ocasions, el 1985 i del 2003 al 2006. “La Fira ha donat molt a Tàrrega i en molt sentits -afegeix-. És important des del punt de vista econòmic per al món de la restauració i per al comerç; és un referent de les arts escèniques que ha posat la ciutat al mapa cultural a escala internacional, i ha educat el públic, que cada vegada és més crític i selectiu”.

Estem asseguts en un mirador de l’ermita de Sant Eloi, el primer lloc on ens ha portat aquest mestre de l’escenografia i el vestuari que té Tàrrega com a base encara que la feina el porta a Barcelona, Bilbao, Madrid o la ciutat europea on trobi un projecte escènic interessant. Des del tossal de Sant Eloi, la vista és espectacular. Els camps de colza pinten el paisatge de la plana d’un groc intens. “Ara, que està arribant el canal Segarra-Garrigues, és possible que es capgiri el paisatge”, diu Corbella. Tàrrega és, de fet, la capital del canal, la seu des d’on es gestionarà aquesta gran infraestructura. “Amb l’aigua canviarà el tipus de cultius, que ara són bàsicament ordi, blat, oliveres i ametllers. Els pagesos estan a l’expectativa, però ja són grans i això dificulta que s’adhereixin al reg”, diu.

Mirant cap al poble, el casc antic es recull al voltant del campanar de la parròquia mantenint encara l’estructura medieval i, just a sota, destaquen les vies d’un tren que ara no els serveix de gaire cosa. “Era el gran mitjà de transport Lleida-Tarragona, però no l’agafa gairebé ningú perquè és més lent ara que fa cent anys”, explica Corbella. “Sempre s’ha reivindicat que es recuperés, però la veritat és que només va bé per anar a Lleida. Si vols anar a Barcelona, i jo hi vaig dos o tres cops a la setmana per feina o per anar a veure teatre, val més agafar el cotxe o l’autobús. Tarda tres hores a fer el trajecte”.

Caminem una estona pel tossal que des de fa uns cent anys l’Associació Amics de l’Arbre ha convertit pas a pas en un parc magnífic. Allà s’hi concentren els pocs actes que es mantenen de la festa major de setembre, aquella que el teatre havia de revifar i tan bé ho va fer que se la va acabar menjant.

La cultura forma part de l’ADN de Tàrrega. Baixant cap al casc antic passem per davant d’un mural dedicat a Manuel de Pedrolo -“era d’un poble del costat [l’Aranyó]”- acabat de pintar en la setmana de l’Street Art, una manera de recuperar l’esperit de la Fira d’Escultura que, de manera paral·lela a la del teatre i també impulsada per Eugeni Nadal, va tenir tres edicions al maig amb la presència d’artistes com Tom Carr, Alfaro, Plensa i molts altres. Moltes de les peces encara es poden trobar aquí i allà per la ciutat, algunes sense nom, com les restes d’una iniciativa que encara desperta nostàlgies entre els més implicats. “Va ser la bomba, venien artistes de primera línia, com Christo, i la condició és que havien de fer l’obra aquí mateix i la gent podia seguir-ne l’evolució”, comenta Josep Giribet.

L’hem trobat a la plaça de Sant Antoni, un preciós espai dominat per l’església del mateix nom que té a la portalada dos apòstols gòtics de l’antiga parròquia. Iniciem aquí un passeig pel casc antic. Giribet és, com Corbella, un apassionat de Tàrrega. Tots dos són de pobles de la vora, van anar-hi de petits i després d’uns anys de viure a Barcelona van decidir tornar-hi. “Soc rural militant”, diu Giribet, que és artista, infògraf, professor a la Pompeu Fabra i propietari d’una empresa de fotografia d’alta definició.

Vella i nova economia

“Ara a Tàrrega vivim un moment interessant perquè tenim una bona vida cultural i social, i alhora tenim el luxe de tenir hort i gallines, de conèixer a tothom i poder anar a peu als llocs. La qualitat de vida és bona i, a més, gràcies a internet, puc treballar en el tema audiovisual”, explica. “Faig projectes amb gent que ni tan sols conec, i al mateix temps puc aprofitar la vida rural”. Més tard es queixarà, això sí, de la minsa aposta de l’Ajuntament per les noves tecnologies. “M’agradaria que hi hagués més línies de comunicació i una xarxa pública de fibra òptica -diu-. Les administracions encara estan obsessionades en les grans infraestructures viàries, quan les de comunicació són més barates i poden donar més profit a moltes petites empreses de la nova economia”.

El tema econòmic preocupa, ja que arribo a la ciutat en un moment de crisi forta. Tothom estava pendent de l’ERO, firmat la setmana passada, de l’antiga Indox, una empresa que ara, amb el nom d’Incryen, es dedica a la fabricació de cisternes i dipòsits de gas. Afecta uns 200 treballadors, dels quals s’espera que una seixantena puguin recol·locar-se a l’empresa quan hi entrin nous inversors. “La majoria de les famílies viuen a Tàrrega o a la comarca, és un cop molt fort”, diu Corbella, que explica que tradicionalment la indústria -Ros Roca, Borges, Indox...- i el comerç han sigut els motors de l’economia targarina, més que l’agricultura. Però si la indústria no viu el seu millor moment, el comerç tampoc no sembla que hi sigui gaire ufanós. Cruïlla important de comunicacions, amb la carretera Barcelona-Madrid i també la que des de Tarragona arriba fins a Andorra, la capital de l’Urgell havia sigut històricament un centre de comunicació i d’intercanvi comercial que arreplegava tant la gent de la plana com la que baixava de la muntanya. Aquest paper s’ha anat diluint i avui al carrer del Carme i voltants, la zona comercial, s’hi poden trobar algunes botigues buides i un teixit comercial que sembla que necessita una injecció de vitalitat. “De veïns n’hi ha pocs perquè fa temps que en aquesta zona no hi viu gairebé ningú”, comenta Giribet. Val la pena el passeig, això sí, per veure els edificis històrics, des del palau dels Marquesos de la Floresta fins a les cases modernistes amb trencadissos delirants del carrer de Santa Anna.

De la importància comercial passada en dóna fe, em diuen, que l’oficina de La Caixa és la número 003. És a la plaça Major, esclar, el centre neuràlgic. És aquí on passa tot, el mercat, la festa, la Fira, i on els ciutadans s’informen encara de qui s’ha mort per les esqueles a la porta lateral de la parròquia, coneguda, em diuen, com la catedral. Entrem a l’edifici barroc per veure els frescos dels Minguell, els del pare a les capelles laterals i els del fill a les voltes. I, ja a fora, em fan notar una inscripció mig amagada que fa referència a quan va caure el campanar a finals del segle XVII i es va haver de fer una església nova.

L’ajuntament, a la mateixa plaça, té una història curiosa, em diu Corbella. “A finals dels anys 70 van desplaçar uns metres l’edifici perquè estigués més centrat i quan van tornar a col·locar les pedres, que havien numerat, no totes eren al lloc que tocava”. El passeig s’allarga pel call jueu fins a arribar a la plaça dedicada a Comediants. Té grades i recorda que hi ha dies en què tota la ciutat és escenari, del teatre i de la història.

I un escenari de futur que diu molt de l’esperit emprenedor dels targarins el trobem a l’hora de dinar. És el restaurant de l’associació Alba, una organització sense ànim de lucre dedicada a millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat que ha aconseguit amb els anys -i ja n’ha fet quaranta- convertir-se en la tercera empresa de la ciutat en nombre de treballadors, la majoria amb alguna discapacitat psíquica o física. La part empresarial -amb bugaderia, jardineria, manipulats, un obrador de neules, el restaurant...- genera beneficis a l’àrea social, que integra l’escola, dues residències, un servei de salut, tallers i activitats recreatives. És al sector on treballa Lluís Nadal, que ens fa de guia d’unes instal·lacions impecables.

Els joves s’organitzen

Corbella ha insistit molt perquè parlés amb Lluís Nadal. Fa uns quatre anys va ser un dels impulsors d’Agrat, una associació que agrupa, i es diu ràpid, més d’un miler de joves de les colles d’amics de Tàrrega. La filosofia és “para de queixar-te i comença a fer coses”. “Es tractava de fer xarxa de carrer: menys internet i més parlar”, explica el Lluís, satisfet de poder treballar al mateix poble, una cosa, diu, que voldrien poder fer més joves com ell. A Agrat estan organitzats per comissions i fan activitats diverses, algunes de culturals i moltes de festives, com fires de Playmobils i de cervesa artesana o un sistema per decidir per Facebook a quina festa major dels voltants es vol anar per llogar entre tots un autocar i deixar de patir pel cotxe, i per l’alcohol.

“Està pujant una generació de gent jove amb moltes ganes de participar en la vida de Tàrrega i això ha canviat i ha millorat molt l’ambient”, comenta Cris Oswell, un escocès casat amb una targarina que fa més de vint anys que viu a la ciutat. Quan hi va arribar hi havia quatre estrangers al poble i ell era vist, recorda, “com un bitxo raro”, però ara ja no crida l’atenció en una població on hi ha un 23% d’immigració, especialment marroquins, romanesos i ucraïnesos. “La gent de l’Est treballa a la metal·lúrgia, i a principis d’aquest segle, per exemple, Ros Roca va anar a buscar molts treballadors directament a Ucraïna”, comenta Mireia Fontanet, que treballa a l’àrea d’acció social municipal i abans havia treballat a Càritas. És una de les moltes persones preocupades per l’efecte que pugui tenir l’ERO de l’antiga Indox en moltes famílies, en part, d’immigrants que fa anys que s’han establert a la comarca. El gruix de les prestacions socials depenen del consell comarcal perquè la població no supera els 20.000 habitants. I, com passa en molts llocs, hi havia hagut un cert debat sobre si calia créixer més per tenir més autogestió i nous serveis, com un hospital comarcal, una presó... La crisi el va tancar ràpid.

RACONS

Cal Trepat, un fascinant viatge al passat industrial

El pròleg de la visita a Tàrrega va començar al Museu de la Mecanització Agrària de Cal Trepat, on tot, des de l’edifici fins a les oficines, passant per les eines per fabricar maquinària agrícola, permet fer un evocador viatge al passat immediat. Explica Roser Miarnau, conservadora del recinte, que el 1957 hi treballaven 247 homes i que a les 17 naus -de les quals només cinc s’han pogut restaurar- hi ha 13.000 peces. “S’ha optat per una visió conservacionista”, comenta. Han fet bé. La visita, amb cita prèvia, val molt la pena.

El projecte gegantí de recuperar la pintura al fresc

És sorprenent per la seva ambició i pel seu anacronisme reeixit. El pintor targarí Josep Minguell fa uns vint anys que es dedica a recuperar l’antiga tradició de la tècnica de la pintura al fresc per a grans espais arquitectònics, però amb formes modernes. El 2004 es va proposar decorar així els murs i les voltes de l’església de Santa Maria de l’Alba. “Ho va fer de franc, només cobrava els materials”, explica Llorenç Corbella. Fa un any es va acabar aquesta obra gegantina que haurà provocat més d’una torticoli a les misses.

Restaurant El Gat del Rosal, un bufet bo i solidari

És restaurant, cafeteria i espai polivalent per a tot tipus d’activitats, siguin celebracions, xerrades o actuacions. El Gat del Rosal, el restaurant de l’associació Alba, s’ha covertit, m’explica Llorenç Corbella, en lloc de trobada de molts targarins i en l’espai distès i obert on els ciutadans tenen contacte directe amb la feina d’aquesta entitat, que dóna servei a 200 persones amb alguna discapacitat i que ja treballa en el projecte de futur d’una residència per a la tercera edat. El restaurant dóna feina a 15 persones.

stats