Publicitat
Publicitat

Europa a vista d’artista... crític

El continent recorda aquest any els 70 anys del final de la Segona Guerra Mundial i ahir mateix va celebrar el seu dia commemorant que cinc anys després d’aquella devastació es va posar la primera pedra de la futura Unió, ja no té somnis

“HI HA UN ABISME ENTRE LA IDEA DE L’EUROPA RATIFICADA EN EL TRACTAT DE MAASTRICHT I L’ACTUAL”. La frase de Cécile Bourne-Farrell pot semblar òbvia, però resumeix l’esperit de bona part dels articles i obres de Prophetia, un projecte que analitza a través d’una exposició i un llibret el desencís dels europeus amb els seus governants. L’abisme de què parla no és només entre el somni utòpic i la crua realitat, sinó també entre el possibilisme de fa només dues dècades, que ja era escèptic, i el pragmatisme actual. Tot just entrar a la Fundació Miró això s’exemplifica en un vídeo de l’artista albanès Anri Sala realitzat el 2003. Es titula Dammi i Colori i mostra la il·lusió -ara sembla innocent- del llavors alcalde i actual primer ministre, Edi Rama, per pintar de colors les façanes de Tirana, un projecte amb què en certa manera preparava el país de cara a una -cada cop més futura- integració en la Unió Europea.

Europa, la mateixa que aquest any recorda els 70 anys del final de la Segona Guerra Mundial i ahir mateix va celebrar el seu dia commemorant que cinc anys després d’aquella devastació es va posar la primera pedra de la futura Unió, ja no té somnis. Està a la defensiva, mirant-se de reüll, ofegada per la paperassa i el tacticisme partidista de cada estat. Però, com mostra el vitrall fet amb banderes dels països que presenta Chus García-Fraile a la seva obra Cuestión de fe, s’ha convertit en un dogma de fe, en una litúrgia que té els seus sacerdots buròcrates, la seva santa trinitat econòmica - troica - i l’amenaça d’un infern de pobresa i marginació per a tots aquells que es neguin a adorar-la. Una Europa, però, que sembla que importi poc als ciutadans. La gran pintura abstracta de l’interessant col·lectiu PSJM (Pablo San José i Cynthia Viera) és, com diu el seu títol, Elecciones al Parlamento Europeo 2014, una infografia del vot en els darrers comicis europeus on queda clar que guanya l’abstenció. El blanc, l’això no té a veure amb mi. La festa europea, com les copes del vídeo-performance de Luiz Simoes i Sabina Simon, ha acabat amb una trencadissa de copes.

EL RAPTE D’EUROPA I LA RESPONSABILITAT DE L’ART

Podríem seguir així una bona estona relacionant la situació de la UE amb les diferents peces de la vintena d’artistes que participen en l’exposició. Algunes de les obres s’han fet expressament; d’altres, com la catifa CEE (1989-1998), d’Antoni Muntadas, s’han recuperat per la seva concordança amb la tesi de la mostra. És tot molt explícit, i el llibre amb set articles de diversos teòrics, crítics i filòsofs acaba d’aclarir qualsevol dubte. Imma Prieto, la comissària del projecte, l’ha articulat a partir de la idea de l’abisme i dels conceptes de rapte, correspondència i responsabilitat. És a dir, primer recupera el mite del rapte-violació d’Europa considerant que avui els governants -tant dels països com dels mateixos organismes comunitaris- han segrestat la voluntat del poble pels seus propis interessos ideològics i econòmics. En segon lloc, analitza com s’ha arribat a aquest declivi de la democràcia i a la falta de correspondència entre el que demana la gent i el que fan els polítics. I, en tercer lloc, parla de la responsabilitat que tots els ciutadans, i els artistes i intel·lectuals en particular, tenen a l’hora de trobar vies que facilitin una participació més gran en les decisions europees per recuperar alguna de les idees inicials i assegurar la salut democràtica de la Unió. És veritat que no s’exposen grans novetats respecte a les crítiques que des dels diferents moviments socials sorgits al carrer s’ha fet a la política de l’austeritat que escanya Europa. No era tampoc la seva funció.

De fet, el conjunt de l’exposició planteja preguntes que, més enllà d’Europa, tenen relació amb l’art i la seva vinculació amb la política. En moltes obres el missatge és molt directe, massa, cosa que li fa perdre eficàcia. La metàfora està despullada de misteri. És una constant en molts dels artistes joves dels darrers temps tractar l’espectador com si no estàs informat, com si només l’artista li pogués fer una lectura clara del que està passant al seu costat o del que expliquen els mitjans. Aquesta supèrbia a vegades està justificada, però altres vegades és un subratllat al que ja se sap. Prophetia és pertinent. Val la pena pujar a Montjuïc per veure l’exposició. Se sortirà d’allà, però, amb poques reflexions noves sobre l’actual desencís europeu, tot i que algunes obres hauran ajudat a visualitzar-lo de manera més clara.