30/07/2017

Frank Lloyd Wright, el geni arrogant

9 min
Frank lloyd wright  El geni arrogant

El 1926, mentre Antoni Gaudí moria sol a l’hospital de beneficència com un pobre sensesostre, a l’altra punta del món un arquitecte una mica més jove, amb qui compartia sense saber-ho la visió d’una arquitectura orgànica inspirada en la natura, era primera pàgina dels diaris. Frank Lloyd Wright mirava de fugir amb la seva amant montenegrina lluny de la ira de la seva segona esposa, una artista trastocada i addicta a la morfina que li volia prendre, tot i estar arruïnat, la casa que es van acabar quedant els bancs. Wright era el revers de Gaudí, per caràcter i biografia, però com bé va veure Juli Capella a l’exposició Les altres pedreres, de fa alguns anys, tenia la mateixa inquietud per trencar amb el passat historicista i adaptar l’arquitectura als nous vents de la modernitat arquitectònica que bufaven amb força a tot arreu.

Aquarel·la de la casa Winslow, construïda a River Forest (Illinois), el 1993

“Ben aviat vaig haver de decidir entre l’arrogància honesta i la humilitat hipòcrita; vaig escollir l’arrogància honesta i fins ara no he vist cap motiu per canviar”. Així era Frank Lloyd Wright. Arrogant, vanitós, egocèntric i, també, un dels millors arquitectes del segle XX. De fet, ell anava encara més lluny i aspirava a ser “el millor arquitecte que hi pugui arribar a haver mai”. Individualista i carismàtic, es veia com un geni sol davant el perill com Gary Cooper, que el va interpretar al film El manantial de King Vidor, però sabia com fer-s’ho per tenir sempre un seguici d’admiradors al costat. I és que el creador de la famosa casa de la cascada i del Museu Guggenheim de Nova York era, per damunt de tot, un seductor. De dones i també de clients. Les relacions amb elles i ells eren tumultuoses i algun biògraf ha insinuat que, de fet, no sabia viure sense problemes, el feien sentir viu. Potser per això sempre en va tenir molts, i quasi mai li van impedir fer el que volia.

2. Un Guggenheim rosa? Una de les descobertes de l'exposició del MoMA són les modificacions del museu Guggenheim de Nova York. Va estudiar pintar-lo de color rosa o taronja. El va pintar beix, i ara és blanc

Diu la llegenda que quan un client es va queixar perquè tenia una gotera sobre la taula del menjador, Wright li va dir, tranquil·lament, que canviés la taula de lloc. És bastant probable que ho fes. Els clients, molts d’ells rics capritxosos que adoraven la seva obra, es queixaven contínuament dels incompliments i canvis de l’arquitecte, però al final acabaven tornant-hi. Wright va dissenyar un miler de projectes, dels quals en va poder construir poc més de la meitat i, d’aquests, en queden drets uns 300. Però la seva filosofia, que va deixar marcada en uns vint llibres, desenes d’articles, conferències, entrevistes i les classes que feia al seu original taller-escola-vivenda de Taliesin, ha pervingut fins avui, considerat l’arquitecte nord-americà més important de la història.

I aquest any se celebra el 150 aniversari del seu naixement. Bé, del que se suposa que va ser la data del seu naixement. Es veu que ell mateix va variar-la al llarg dels anys -les males llengües diuen que per fer-se el jove a mesura que les seves dones també ho eren- i, per exemple, a la necrològica que va publicar el New York Times el 10 d’abril del 1959, l’endemà de la seva mort en un hospital d’Arizona, es deia que havia nascut el 8 de juny del 1869. Sigui com sigui, ja fixada la data oficial al 1867, la celebració no ha passat inadvertida, especialment als Estats Units, on es poden trobar tours especials per les seves obres a Wisconsin, Illinois i Buffalo. També han proliferat els articles en blogs i revistes d’arquitectura -la web Curbed fins i tot permet baixar gratuïtament un pòster amb dibuixos de les seves cases- i la casa Lego ho celebra amb un kit especial per construir el Guggenheim. L’acte principal, però, és l’exposició que fins a l’1 d’octubre es pot veure al Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA). Es titula Frank Lloyd Wright at 150: unpacking the archive, i com el seu nom indica es tracta de “desembalar” l’arxiu per mostrar els aspectes menys coneguts de l’obra de l’arquitecte.

3. La torre arbre. El disseny original de la St. Mark's Tower, inspirada en un arbre, amb un tronc central d'instal·lacions i parets vidriades, és dels anys 30, per a Nova York. S'hi va inspirar per a la torre Price de Bartlesville, a Oklahoma

És la primera exposició que organitza el MoMA després de la compra el 2012, juntament amb la Universitat de Colúmbia, de l’arxiu que fins llavors guardava la Frank Lloyd Wright Foundation. Són 55.000 dibuixos, 300.000 documents de correspondència, 125.000 fotografies, 2.700 manuscrits, models, pel·lícules casolanes, fragments d’edificis i altres materials que durant aquests anys s’han començat a estudiar. L’expectació, doncs, era màxima perquè es pretenia fer una mostra no hagiogràfica de l’autor, allunyada de la visió d’absoluta adoració que en tenen els seus deixebles. De fet, el comissari de l’exposició, Barry Bergdoll, conservador del MoMA i professor a Colúmbia, va encarregar a diversos estudiosos independents, i no especialment afins a Wright, que se submergissin en l’arxiu.

La casa de ‘blade runner’. Tot i que és més conegut pel seu estil “praderia”, Wright agafava influències de tot arreu, del Japó als maies. Durant un temps va construir tota una sèrie de cases d’inspiració maia on feia servir uns blocs de formigó que es podien modelar molt fàcilment amb decoracions abstractes. El dibuix correspon a l’Ennis House, a Los Angeles, construïda el 1924 i que ha servit d’escenari per a nombroses pel·lícules. La més famosa és Blade Runner(s’hi van rodar diverses escenes), però també ha estat la inspiració dels interiors del palau de Daenerys Targaryen a Meereen, a la sèrie Joc de trons.

El resultat ja està generant controvèrsia entre els estudiosos. Alexandra Lange, a Curbed, considera que l’exposició es queda a mitges i no acaba de satisfer ni els superfans ni els antifans. El crític d’arquitectura del New York Times, Michael Kimmelman, per a qui el resultat no és una retrospectiva a l’ús sinó dotze petites exposicions molt interessants, hi ha buscat les novetats i ha titulat el seu article Frank Lloyd Wright odiava Nova York. Un títol que s’explica per l’al·lèrgia que tenia l’arquitecte per una ciutat de la qual deia que era “un gran monument als diners i la cobdícia”.

Criat a la natura

“La natura és la meva manifestació de Déu. Segueixo en la construcció els principis que la natura ha utilitzat als seus dominis”. Wright ha estat considerat precursor de moltes coses -al final, desafiava qui trobés alguna cosa interessant en l’arquitectura moderna que no hagués inventat ell-, però una de les que ara està més de moda són els seus projectes d’arquitectura lligada a la natura, avui en diríem ecològica. Deia, per exemple, que una casa no havia d’estar “sobre” un turó, sinó que havia de formar part del turó. Natura i arquitectura havien de conviure i fondre’s igual que ell havia vist que ho feien els graners al paisatge rural on va viure de petit.

El gratacel més gran del món. El 1956, Wright va presentar el seu pla del Mile-High, una torre de 1609,4 metres d'altura —el Burj Khalifa de Dubai, la més alta del món ara "només" en fa 830— on podrien viure unes 100.000 persones

Havia nascut a Winsconsin, fill d’un predicador i professor de música vidu i d’una jove mestra gal·lesa de religió unitarianista que es van separar quan ell només tenia 14 anys. Va passar una bona part de l’adolescència en una granja i aquell paisatge de les praderies de Spring Green prop d’on va néixer el va marcar per sempre. Anys més tard, quan va deixar la Catherine, la seva primera i abnegada esposa amb qui havia tingut sis fills, hi va comprar un terreny per construir-se una casa que, com predicava, es confonia amb la natura. És Taliesin, la casa que es va cremar fins a tres vegades i que avui és lloc de pelegrinatge dels molts seguidors de Wright. En aquell moment ja era molt famós, a un nivell que ja voldrien els reis de l’ star system actual. Havia arribat a Chicago, amb vint anys, amb les butxaques buides de diners i plenes d’ambició. No s’havia arribat a graduar i només va fer algunes classes d’enginyeria a la Universitat de Madison, però ràpidament va trobar feina en una ciutat que tot just es recuperava del gran incendi del 1871. Primer va treballar amb Joseph Lyman Silsbee i uns mesos més tard el va deixar per entrar a Adler& Sullivan, un gran despatx d’arquitectes on va quedar a les ordres de Louis Henri Sullivan, considerat un dels creadors dels gratacels moderns i autor de la famosa frase “la forma segueix la funció”. Simpàtic, arrogant i brillant, es va convertir en la seva mà dreta fins que uns cinc anys més tard Sullivan va descobrir que Wright acceptava encàrrecs privats i el va acomiadar. La seva enemistat, des de llavors, va ser llegendària.

En aquells moments, tanmateix, ja havia començat a crear el seu propi estil. El 1889, amb l’ajuda de Sullivan, s’havia casat amb la Catherine, coneguda com a Kitty, i es va construir la seva primera casa, que també va ser taller, a Oak Park, un suburbi de Chicago que va ser banc de proves del seu geni. Va començar poc després el període de les anomenades cases de la praderia, protagonistes de l’exposició que acaba d’inaugurar aquesta mateixa setmana el Museu d’Art de Milwaukee. Cases unifamiliars, integrades en l’entorn, sense soterrani ni golfes, pensades per gaudir del paisatge però protegides de l’exterior, amb teulades només lleugerament inclinades amb un gran voladís. Els interiors s’articulaven al voltant de la llar, que era el centre espiritual de la casa, però deixava entrar la llum en grans finestrals i proposava plantes lliures on les estances es comunicaven. Calefacció, aigua corrent, electricitat i totes les millores modernes convivien amb un ús dels materials que ell en deia “honest”, deixant que es veiés el que era cada cosa, fos fusta, maó o formigó. Va crear, amb múltiples variacions, el que seria el model de la nova casa nord-americana.

Fascinat pel Japó

En aquestes cases el paisatge rural hi tenia un paper, però també la seva fascinació pel Japó, amb la seva horitzontalitat i la distribució interior de les cases tradicionals. Wright hi va viatjar moltes vegades, la primera el 1905, i es va convertir en un expert en ceràmica i gravats japonesos que comprava i revenia en funció de les seves necessitats financeres, que eren moltes perquè no aturava el seu tren de vida malgrat estar carregat de deutes. El 1909 va donar la campanada. Es va fugar a Europa amb Mamah Cheney, la dona d’un client. N’hi ha que diuen que va ser el seu gran amor, tot i que no s’hi va poder casar perquè la Kitty no li va concedir el divorci pensant-se que era una aventura més i que tornaria al cau. Després de dos anys a Europa, ella a Berlín i ell en un poble prop de Florència, van tornar per instal·lar-se a Taliesin al mateix temps que recuperava els encàrrecs. La felicitat va durar poc més de tres anys. El 1914, un dia que ell era a Chicago, un criat que havia contractat feia poc va embogir, va matar set persones amb una destral i va calar foc a la casa. Mamah Cheney era una de les víctimes.

Wright, però, va decidir reconstruir Taliesin -que encara va tornar a cremar dos cops més- i a poc a poc es va recuperar. Quatre anys després, ja divorciat, es va casar amb Miriam Noel, una escultora que va resultar ser addicta a la morfina i amb qui va tenir una relació tempestuosa que només va durar un any. T.C. Boyle, autor de Las mujeres (Impedimenta), una novel·la sobre la vida de Wright, explicava que era la dona que més l’havia captivat malgrat el seu histrionisme. La Miriam no va acceptar la separació i va perseguir per tots els mitjans l’arquitecte i la seva nova parella, la ballarina montenegrina Olgivanna Lazovic, fins al punt que va aconseguir que el tanquessin per poc temps a la presó.

Amb Olgivanna, la seva companya fins al final, va tenir una filla i va convertir Taliesin en una escola taller. Mancats de recursos per la falta d’encàrrecs i els deutes, en plena depressió pel crac del 1929 es van inventar el sistema d’acollir alumnes que pagaven per treballar, no sols al taller sinó també a la casa, en un sistema pervers d’explotació i mestratge completat amb vetllades artístiques i filosòfiques. Va ser precisament un estudiant de Taliesin, Edgar J. Kaufmann, qui va propiciar la resurrecció de Wright en el món de l’arquitectura. Els seus pares milionaris el van visitar en aquesta mena de comuna protohippy i van quedar fascinats per Wright. Li van demanar que els fes una casa de cap de setmana a Ophiopile (Pennsilvània), al costat d’una cascada. És la Casa Fallingwater, una de les més famoses del món. A partir d’aquí, a Wright li van tornar a ploure els encàrrecs, va ser nomenat home de l’any per la revista Time i la fama no el va abandonar fins als 94 anys, quan pocs mesos abans de la inauguració del Guggenheim va morir a Arizona, on uns anys abans havia construït una residència d’hivern, Taliesin II, que potser encara és més famosa i celebrada que la primera.

La vida i sobretot l’obra de Wright són un pou sense fons on un hi entra i no sap mai quan en sortirà. L’exposició del MoMA i l’aniversari l’han tornat a posar al primer pla de l’actualitat però, qui sap, possiblement no hi ha deixat d’estar mai. El 1955 va dir: “Si la cosa segueix així, a l’home se li atrofiaran tots els membres menys el dit de prémer botons”. És clar. Era un visionari.

stats