01/03/2015

L’arxiu, testimoni per a l’art i l’acció

3 min
L’arxiu, testimoni per a l’art i l’acció

FRANTZ FANON NO VA DESFILAR A PARÍS PER CELEBRAR L’ALLIBERAMENT. HAVIA LLUITAT A LA GUERRA CONTRA ELS NAZIS, però a l’hora de la veritat ell i els seus companys negres de la segona divisió blindada van ser enviats lluny i el batalló va ser blanquejat per ocultar davant la història el paper rellevant dels combatents de les colònies en la guerra. Desil·lusionat, aquest jove nascut a Martinica va tornar a França, es va graduar com a psiquiatre -va treballar un temps amb el metge català Francesc Tosquelles- i el 1953 se’n va anar a Algèria, on a més d’exercir i d’investigar la psicopatologia de la colonització es va comprometre amb la resistència del Front d’Alliberament Nacional (FLN) i es va convertir en un dels seus principals ideòlegs. Poc després de la seva mort, el 1961, es va publicar Els condemnats de la Terra, amb pròleg de Jean-Paul Sartre, un llibre que va tenir una influència cabdal en els moviments anticolonialistes de l’època, de la Cuba del Che a la Sud-àfrica de Steve Biko. Un llibre que a França es va prohibir i que, en alguns àmbits, s’ha interpretat com una justificació de la violència dels colonitzats envers els colonitzadors. “Europa ha assumit la direcció del món amb ardor, amb cinisme i amb violència -escriu a les seves conclusions-. Companys, el joc europeu s’ha acabat definitivament, hem de trobar una altra cosa. Podem fer qualsevol cosa ara a condició de no imitar Europa”.

Passat i violència

Les seves paraules, en boca de la cantant Lauryn Hill, són el fil conductor del documental Concerning violence [Sobre la violència], un treball del realitzador suec Göran Hugo Olsson estrenat en diversos festivals el 2014, de Sundance a Berlín, que contraposa el pensament de Fanon amb les imatges d’arxiu dels moviments d’alliberament nacional d’Angola, Moçambic i Guinea Bissau. Són imatges gravades entre el 1966 i el 1984 per cineastes i reporters suecs en un moment en què aquell país, tot i ser neutral, no amagava les seves simpaties per aquelles lluites que avui semblen llunyanes malgrat que el seu final no està clar. El director -fa uns anys es va poder veure en sales comercials el seu The black power mixtape 1965-1975 - utilitza el passat per parlar del present. Està pensat, diu, per interpel·lar el públic occidental, i en tot cas el xinès. Els africans, deia en una entrevista, ja coneixen aquesta història. Però no és alliçonador. El muntatge -amb un inici impactant d’uns helicòpters matant des de l’altura un ramat de vaques, en clara al·lusió a Apocalypse now -és un viatge subjectiu a un passat recent -la majoria d’imatges són en color- que funciona com un relat literari en nou episodis sobre allò que no volem recordar.

Concerning violence serà un dels tres vídeos que es passaran a la sessió especial del Col·lectiu OVNI (Observatori de Vídeo No Identificat) per presentar l’obertura al públic del seu arxiu al CCCB. També s’hi podrà veure Le jour a vaincu la nuit, del francès Jean-Gabriel Périot, un documental que mostra les històries de vuit persones tancades a la presó d’Orleans que expliquen, de manera senzilla i directa, els seus somnis i projectes, com també els seus temors. I The great jihad#5, del també francès Vicent Moon. Consisteix en l’enregistrament d’un ritual sufí a Txetxènia en què un grup d’homes i dones canten i dansen en una hipnòtica celebració religiosa. Aquest curt forma part de la col·lecció Petites Planètes que l’autor de La Blogothèque ofereix de manera oberta a internet.

En els tres casos es tracta de treballs que tenen una voluntat de documentar, d’arxivar fragments de realitats. I ho fan, a més, des d’una mirada d’autor, subjectiva, implicada en allò que veu encara que es presenti de manera aparentment objectiva. No és estrany. L’arxiu és des de fa un anys un dels cavalls de batalla de l’art i de la creació contemporània. En part per la desconfiança dels creadors en la història oficial, en part per crear relats, també per recuperar materials i mirades que s’amaguen a la visió pública. Alguns artistes semblen sentir-se en l’obligació de desvelar el que està suposadament ocult, d’actuar allà on no arriben els mitjans, de formar part activa dels moviments que pretenen transformacions socials, polítiques o individuals. En el cas d’OVNI, des de l’inici el seu àmbit desborda de molt el que es pugui considerar art, i més aviat el que proposa a les seves mostres amb tesi són assajos escrits a partir del diàleg de diverses creacions audiovisuals. Sense establir murs entre política i poesia.

stats