Publicitat
Publicitat

Macba: ‘Bombs, sex and rock and roll’

Ahir es va poder obrir al públic, amb l’escultura de la polèmica inclosa. Però la crisi no està tancada. La ferida costarà de cicatritzar

MACBA, DIJOUS AL MIGDIA. SILENCI SEPULCRAL AL ‘HALL’, ON UN VIGILANT MIRA QUE NINGÚ ES COLI A LES SALES DE L’EXPOSICIÓ PROHIBIDA. Un cartell explica que està en “desmuntatge” però, de fet, no hi ha cap moviment que faci pensar que s’estan retirant les obres. Afortunadament. Ahir es va poder obrir al públic, amb l’escultura de la polèmica inclosa. Però la crisi no està tancada. La ferida costarà de cicatritzar. Caldrà fer, tan aviat com sigui possible, una catarsi col·lectiva. Per entendre el que ha passat, i el perquè, encara ens falta obrir una mica més el debat. Al museu, en el fons, la campanya de màrqueting involuntària li haurà anat bé per captar públic nou i molts més visitants dels habituals.

Dijous aquests visitants són més aviat minsos. Pujo al primer pis per la rampa des de la qual es veuen els grafitis subversius escrits sobre l’escultura d’Oteiza que fa de suport als skaters que ocupen la plaça dels Àngels. Al document de presentació dels nous objectius i línies d’investigació del Macba de fa un any s’hi llegia que s’entenia l’art contemporani “com a part dels processos d’emancipació política, estètica, somàtica i sexual” i que l’objectiu és que “el museu pugui redefinir el seu lloc dins de la ciutat com a projecte activista de transformació social i de resistència cultural”. Penso, a la rampa, que el cub blanc que va dissenyar Richard Meier per al museu dificulta molt aquesta funció. És com un congelador, un temple mortuori que momifica i desactiva les obres.

A la primera planta hi ha tres exposicions. Entro a Teatro proletario de cámara, dedicada als treballs plàstics de l’escriptor argentí Osvaldo Lamborghini (Buenos Aires, 1940 - Barcelona, 1985). A la paret hi ha penjades l’una darrere l’altra les pàgines originals del llibre objecte que dona títol a la mostra, i en el qual l’escriptor combinava textos amb imatges sexuals explícites extretes de revistes pornogràfiques. Segons el comissari, Valentín Roma, el conjunt es pot entendre com “una crònica corrosiva de la Barcelona preolímpica”, però per confirmar-ho hauria de passar massa temps mirant d6e llegir tots els textos i la suposada relació amb les imatges de penetracions, genitals de tota mida i bromes obscenes que recorren els metres de paret. Poques vegades s’han vist tantes imatges porno en una exposició, però entenc que el que es pretenia era això, provocar per acumulació. Uns japonesos que hi ha a la sala s’ho miren estranyats, però tampoc semblen escandalitzats. Tanmateix, em sembla que deu resultar més interessant la reflexió que s’ha fet sobre el treball que no el mateix treball, almenys així com està presentat.

Surto i entro a l’exposició del costat: Passat inquiet. Narratives i fantasmes de l’exposició internacional d’art en solidaritat amb Palestina, 1978.És una investigació interessant realitzada per Kristine Khourii i Rasha Salti sobre aquella exposició. Contenia unes dues-centes obres d’artistes de tot el món en solidaritat amb la causa palestina i havia de ser la llavor per a un museu de l’exili itinerant. Les obres, i la seva documentació, varen ser destruïdes el 1982 per l’aviació israeliana en un bombardeig sobre la seu de l’OAP a Beirut. El treball de documentació, a partir del catàleg original, permet enllaçar amb altres museus de l’exili fets en solidaritat amb causes de l’època, com el Xile d’Allende o l’antiapartheid, i també seguir el fil del que se’n va fer dels organitzadors i d’alguns dels artistes que varen participar en la mostra palestina. Hi hauré de tornar perquè, com sol ser habitual en aquest tipus de mostres documentals que tant agraden al Macba, l’abundància de vídeos i documents per llegir requereix molt i molt temps.

Encara al primer pis hi ha una altra mostra: L’herència immaterial. Es tracta de la primera d’una sèrie de tres exposicions a partir de la col·lecció del museu que -altre cop- vol recuperar les pràctiques artístiques de la Transició, des de finals dels setanta fins a principis dels noranta, que no formaven part dels corrents dominants. És interessant la lectura que s’hi fa, una de les moltes possibles, amb un intent lloable de contextualitzar les obres en relació a la música -des del techno valencià fins al rock dur de La Banda Trapera del Río- i la literatura de l’època. Fins i tot es facilita al visitant una extensa bibliografia de 12 pàgines per a qui s’hi vulgui endinsar més.

Una mica esgotada ja per aquesta marató d’exposicions, i de lliçons, pujo al segon pis i veig, una mica ràpid, l’exposició Art & language incomplet, que mostra el dipòsit al museu de la col·lecció Philippe Méaille. Miro les lletres i lletres del grup d’artistes conceptuals com si fossin objectes, sense intentar entendre ni llegir res; és una manera. A la sala final, però, la dedicada a l’ agitprop, em crida la intenció el cartell explicatiu, on se cita una frase del col·lectiu del 1977: “La societat liberal, que d’altra banda descansa sobre una profunda fallida moral, necessita sobretot que se la tingui per tolerant; en conseqüència, permetrà de manera oberta i fomentarà i recompensarà calladament totes les formes d’aparent dissidència”. No sé si això ara és ben bé així.

Altre cop a baix, llegeixo l’explicació de l’exposició La bèstia i el sobirà. Vist el que hi ha dalt, queda clar que el problema no era el sexe o l’activisme polític. Sort que s’ha acabat obrint. Sabia greu que el Macba fos estigmatitzat com un museu carrincló, covard. Espero que la gent no es quedi només a la planta baixa. Surto. Com als aeroports, em veig obligada a fer-ho per la botiga.