Publicitat
Publicitat

IAQUÍ

"Matancera, culera, culot, cul d'indiot..."

L'ONCLE JAUME sempre ens feia la mateixa jugada. Just una mica abans que acabàs el sopar de matances, per descomptat arròs brut i aguiat, mentre menjàvem les ametlles torrades, se seia amb tots els al·lots enrevoltant-lo i començava a contar, amb tota la calma del món, la rondalla. Sempre la mateixa: En Joanet i es set missatges . Quan ja dúiem una bona estona de "camina caminaràs i més envant et faràs..." els grans s'aixecaven de taula i "au, al·lots, cap a cases". "No, que encara no ha acabat", suplicàvem. No hi havia compassió. L'oncle Jaume reia i ens prometia que l'acabaria, però per molt que li ho demanàssim durant l'any, es feia el despitat, rialler, i fins a les properes matances no tornava a començar la història; crec recordar que pel principi una altra vegada. Mai li vaig sentir acabar la rondalla i sempre la contava al ritme pausat necessari per crear expectació amb la història. "Camina caminaràs...", deia, però vaig haver de fer endavant a la història pel meu compte quan finalment la vaig llegir. Les matances, de les quals avui parlam al diari, eren tot un ritual i un món d'històries, supersticions i relacions creuades entre familiars i coneguts. Ho explica molt bé Toni Gomila a Acorar , encara que només sigui l'excusa d'una obra que va molt més enllà. Record que si els nins et veien amb el davantal de matancera, et perseguien pel poble cantant la cançoneta del títol. Clar, no el me volia posar... Al final, però, després de tota la feina, el millor era veure l'enfilall de llonganisses. En torrarem.