Publicitat
Publicitat

Oliva Artés, el símbol d’una altra manera de fer patrimoni

Una antiga fàbrica del Poblenou, a Barcelona, s’obre al públic després d’una magnífica rehabilitació de mínims i una exposició històrica “en procés”

FEIA TEMPS QUE EM COSTAVA DIR ALS AMICS: “ANEU A VEURE AIXÒ!” Ara ho puc dir: “Aneu a veure l’Oliva Artés”. Sens falta. Per moltes raons. Per la ubicació, per l’arquitectura, per les exposicions i pel que suposa haver obert aquest equipament cultural així, calladament, sense escarafalls i, com diu Joan Roca, el director del Museu d’Història de la Ciutat (MUHBA), “amb una sabata i una espardenya”. Però amb molt sentit comú.

HISTÒRIA I ENTORN

La fàbrica Oliva Artés era una de les moltes indústries que al llarg del segle XIX es van instal·lar al Poblenou. Des que la va fundar el 1888 l’enginyer Andreu Oliva Gallamí -a qui van succeir el seu fill i el seu gendre, Pau Artés-, durant molt anys s’hi van fabricar i reparar tot tipus de maquinària. Com tantes altres fàbriques de la zona, va tancar a finals del segle XX. L’edifici, però, va quedar en peus i el 2003 el va comprar l’Ajuntament de Barcelona, que per prendre’n possessió va haver de desallotjar un grup d’immigrants romanesos i portuguesos que hi havien fet casa seva. Era el moment àlgid de la transformació del Poblenou en el districte 22@ i de l’ampliació de la Diagonal fins al mar. De fet, la fàbrica és ara enmig del Parc Central del Poblenou, que va dissenyar Jean Nouvel i que, cal dir-ho, ha guanyat molt a mesura que la vegetació ha anat creixent.

Paral·lelament a la transformació econòmica i urbanística impulsada per l’Ajuntament socialista del districte, que ha sigut exitosa pel que es veu, sorgien múltiples col·lectius i associacions que reclamaven salvaguardar el patrimoni industrial i reivindicaven el passat obrer del barri. Sort d’ells. Moltes velles fàbriques van ser ocupades inicialment per tallers d’artistes però, com sol passar en els processos clàssics de gentrificació, a poc a poc van haver d’anar-les buidant per la pressió immobiliària i per la pujada exorbitant dels preus de lloguer. Algunes fàbriques van trobar nous usos i d’altres encara esperen un nou futur.

El cas és que l’Oliva Artés era a totes les travesses per fer-hi diferents equipaments, fins que finalment es va decidir que seria una de les seus del Museu d’Història de la Ciutat, que el destinaria a explicar, precisament, la història contemporània de la ciutat, el seu passat industrial i els moviments obrers. El MUHBA està fent una important tasca de recuperació patrimonial i d’extensió del seu discurs museogràfic, que a poc a poc permet ampliar el coneixement històric de l’evolució de la capital. En aquest sentit, l’Oliva Artés pot resultar una peça clau.

La reforma arquitectònica

El 2010 l’equip BAAS, que lidera l’arquitecte Jordi Badia -autor també de la reforma com a museu de la Fundació Vila Casas de Can Framis, a la mateixa zona-, va guanyar el concurs per transformar l’Oliva Artés en la nova seu del MUHBA amb un projecte que preveia mantenir la nau industrial sense gaires intervencions però incorporant un nou edifici a l’entrada per situar-hi els serveis i el vestíbul d’accés.

De pressupost no n’hi havia, i encara n’hi va haver menys els anys següents. El veïns es queixaven, amb raó, que la teulada queia i que els coloms entraven per les finestres trencades i degradaven encara més aquell espai. Finalment, segons explica Badia, l’Ajuntament convergent va decidir fer-hi una intervenció de mínims. “És el que es diu la gestió del mentrestant, que és un concepte que cada vegada m’agrada més”, comenta l’arquitecte. Així, es va canviar la teulada i s’hi va posar una coberta de ferro galvanitzat, el més econòmic del mercat; es van tapar les finestres amb uns plàstics exteriors que impedeixen l’entrada dels ocells, mentre a l’interior es va matisar la llum amb tela de la que es fa servir al mercat per fer tendals, i es va canviar el paviment, cosa que es va aprofitar per fer passar les instal·lacions sota terra. Les parets estan com sempre, grafitis inclosos.

“Això ja era al projecte inicial, volíem mantenir les capes d’història de l’espai”, explica Badia, que ho té molt teoritzat i en el fons sembla content que la manca de pressupost li hagi permès fer aquest experiment fantàstic d’aprofitament i d’imaginació. “Normalment en els edificis patrimonials es manté l’exterior però es modifica completament l’interior per al nou ús; aquí ho volia fer al revés. Crec que la manera d’intervenir en aquest tipus d’edificis requereix una actitud molt diferent de la del patrimoni històric, i penso que és important que s’hi vegin les diverses capes i vides que ha tingut l’edifici”.

Un cop feta la reforma urgent, va quedar clar que s’havia d’aprofitar. Amb la intervenció d’Hàbitat Urbà -que va veure sàviament les seves possibilitats i ha impulsat aquesta fase final- es va projectar una museïtzació mínima de l’espai que encara està en procés. Per a això es va fer servir també una estructura mínima a través de lones que pengen del sostre. També es van construir uns lavabos provisionals en un cos afegit a l’exterior.

La planta basilical de l’edifici, amb una gran nau central i dues laterals que tenen altell, permet exposicions amb peces no gaire delicades -la climatització encara és deficient- i tot tipus d’actes de petit i mitjà format. Les possibilitats són múltiples i, el més important, l’espai ja està obert com a equipament públic, encara que no hi va haver inauguració oficial perquè està a mig fer i perquè es va acabar a tocar de la campanya electoral. Els veïns hi van, però la majoria de la ciutadania encara no l’ha descobert.

L’experiència de la rehabilitació de l’Oliva Artés segurament marcarà un abans i un després, ja que aquest mateix esquema es podria utilitzar, segurament, en el cas d’altres fàbriques abandonades que podrien reutilitzar-se provisionalment -“mentrestant”- per a usos culturals, veïnals o socials.

Les exposicions

Les possibilitats de l’espai queden clares amb les exposicions que ara s’hi poden veure. M’explica Joan Roca, director del MUHBA, que es va decidir obrir al públic per un cúmul de coincidències. S’estava treballant en la museïtzació quan la Fundació Mies van der Rohe va demanar a l’Ajuntament un espai per mostrar l’exposició de les obres finalistes del premi europeu que atorga cada dos anys. “Vam pensar que es podia aprofitar aquesta exposició per mostrar també el treball en curs que està fent el museu”, comenta. De moment, el que hi ha ara per part del museu ocupa les naus laterals de la part baixa -els altells encara no estan en ús- separades de la central amb unes lones que tanquen l’espai de manera lleugera. L’exposició es diu Interrogar Barcelona. De la industrialització al segle XXI i està organitzada de manera temàtica -immigració, treball, infraestructura, conflicte, governança...- a través de 12 punts que recorren el passat de la ciutat des de mitjans del segle XVIII fins avui. A més de panells amb informació i fotografies també hi ha objectes del fons del museu, des d’un Seat 600 o una màquina Singer fins a les revistes obreres del XIX o el Land Rover dels grisos dels 70. Estava previst que hi hagués, a la nau central, 12 punts més que mostressin, en col·laboració amb Hàbitat Urbà, els punts de futur de Barcelona, però aquesta part no està acabada, tot i que el vídeo central hi fa referència.

Resulta molt curiós veure en aquest context l’exposició dels premis Mies van der Rohe, que s’acaba diumenge vinent, si no és que es decideix allargar-la. Una part de les 420 obres seleccionades pel premi són, precisament, reutilitzacions d’antics edificis industrials i és interessant veure les diverses opcions triades pels arquitectes. També és curiós constatar com guanya terreny la mixtura d’usos en un mateix edifici -llar d’infants i casal d’avis; escola, biblioteca i centre cívic...- i com la relació amb la natura i amb el verd és una constant arreu d’Europa. Tanmateix, també hi ha molta obra nova i aquí sembla que està tornant una certa fantasia formal que resulta molt interessant. L’exposició té l’al·licient que moltes de les obres s’acompanyen de maquetes, fotografies, vídeos sobre el procés de selecció i en alguns casos també mostres dels materials amb què s’han fet els edificis, com les rajoles Huguet de la Filharmònica de Szczecin, que ha guanyat el premi amb l’obra de l’estudi barceloní Barozzi/Veiga.

A la sortida torno a passejar pel parc. Rodejada d’edificis amb firma d’arquitectes estrella, penso que la humilitat de l’Oliva Artés és, segurament, el símbol esperançador d’una nova manera de fer Barcelona que, com la fàbrica, és el fruit de moltes capes d’història i de decisions. Polítiques, veïnals i culturals.