AL PRINCIPI de la crisi, quan encara es parlava de desacceleració però ja es veia que la que venia era grossa, Zapatero anà a un acte públic amb empresaris en què encara insistia a negar l'evidència. Li hagueren de dir que fes el favor de no enganar el personal, perquè estava clar que entràvem en una crisi incerta que en aquells moments no se sabia si seria amb una corba en forma de V, U, W o L. Ara mateix no sé quina ha estat la forma final perquè m'he perdut, però sembla que hi ha com un consens, almenys entre el gran empresariat, per dir que hem començat la línia ascendent. El problema és que, com estam molt avall, la recuperació costarà. Veuen llum al final del túnel, que es diu, però per sortir-ne necessiten que la gent s'ho cregui i que torni a haver-hi un cert optimisme. És a dir, que a poc a poc es recuperi el consum. De canvis reals de model n'hi ha hagut pocs. Per a bé, vull dir. En sortirem amb menys drets i sense els canvis estructurals necessaris i que tan urgents semblaven al principi. Tot plegat, però, ha duit coses bones: una consciència que abans no hi havia, uns moviments socials que abans estaven més soterrats i que ara surten a la llum, i una ciutadania més valenta perquè sap que el món és incert i que tot pot canviar d'un dia per l'altre. Això a Catalunya ho tenen clar. Hem perdut la por dels canvis i ens atrevim a fer més coses i a provar nous camins, tant personals com professionals o col·lectius. Hauríem d'aprofitar, crec, la sortida del forat, si és veritat, per construir millors fonaments per al futur.
