Passat i futur del Canòdrom
EL CANÒDROM DE LA MERIDIANA va ser l’últim equipament d’aquest tipus que va tancar a tot Espanya. Fins al 2006 va acollir curses de llebrers i va desaparèixer més per inanició -al final només hi anaven jubilats i algun veí curiós- que per la pressió creixent de les associacions animalistes, que pocs anys abans havien aconseguit fer de Barcelona ciutat antitaurina. Aquests dies se n’ha tornat a parlar molt, del canòdrom. Per una banda, perquè finalment s’ha inaugurat la que es presenta com “una incubadora de projectes d’innovació i cultura”. Ja en parlarem. Per l’altra, perquè acaba de sortir el llibre L’últim canòdrom. Barcelona 1980-2010, que recull les fotografies que al llarg de tres dècades hi va fer Xavier Martí, que s’acompanyen amb textos sobre la seva història a càrrec de Josep Maria Cadena, que acaba de rebre, merescudament, el premi Ofici de Periodista que atorga el Col·legi de Periodistes als col·legues que són una referència per a la professió.
L’hipòdrom dels pobres
Recorda Cadena al seu text que els canòdroms van ser durant molts anys “els hipòdroms dels pobres”. Durant el franquisme era dels pocs jocs autoritzats a Espanya -a Barcelona hi va arribar a haver cinc canòdroms- i, quan es va obrir la mà, no va poder aguantar la competència del bingo o, sobretot, de les màquines escurabutxaques, que competien pel mateix públic. Abans, però, havia estat una activitat bastant popular.
Xavier Martí ha captat aquest ambient de manera magistral. Veí del barri del Congrés i els Indians, de petit ja anava a jugar al solar on es va construir l’equipament i, de jove, quan va començar a agafar afició a la fotografia, avui la seva professió, va iniciar aquest projecte personal en què ha treballat diverses dècades. Primer d’amagat, perquè no hi deixaven fer fotografies, i ja en els anys noranta amb la complicitat del llavors gerent del Canòdrom i dels treballadors amb qui va fer amistat. “Aquest és un projecte personal en què he treballat a llarg termini i sense cap tipus de finançament extern”, comenta. Al llibre ha seleccionat poc més d’un centenar de fotografies, totes en blanc i negre, que ha distribuït per àmbits. No hi ha una progressió cronològica, tot i que recullen una feina de més de trenta anys, sinó que ens mostren com vivien els llebrers -prop de 700 s’estaven en unes gosseres a Santa Coloma de Gramenet des de les quals cada dia una seixantena de cans anaven a córrer-, com eren els entrenaments, les carreres, els grans derbis, com funcionaven les apostes i, sobretot, quin era l’ambient que s’hi vivia. És un treball documental fascinant que resumeix una època, una gent, un barri i una activitat que és d’un altre segle, però que encara existia abans-d’ahir.
Un edifici excepcional
Però si el llibre és fascinant, per les imatges i per la història que explica, en tot això del Canòdrom el més excepcional és, sens dubte, l’edifici. El Canòdrom de la Meridiana, això és sabut, és una de les grans obres d’arquitectura moderna que hi ha a Barcelona. “L’essència de l’edifici és el buit”, m’explicava Josep Puig Torné el 2009, poc abans que s’iniciessin les obres de remodelació i restauració d’aquesta joia del racionalisme que van dissenyar ell i el gran Antonio Bonet Castellana, el benjamí del GATCPAC i un dels autor de la famosa cadira Papallona. Es va construir entre el 1962 i el 1964 i l’encàrrec era que fos un edifici modern, funcional, lleuger i fins i tot desmuntable. Havia d’albergar una funció que passava fora, a la pista, i per això té una forma que l’“abraça”, i està totalment obert a l’exterior, amb vidrieres, terrasses i grades.
Quan varen acabar les curses, l’edifici va acabar passant, el 2008, a mans de l’Ajuntament de Barcelona, que va aprofitar el pla Zapatero per remodelar-lo. Explica Xavier Monteys, l’arquitecte que amb José Maria de Lecea es va encarregar de la remodelació, que varen intentar que allà s’hi situés una biblioteca perquè la seva estructura diàfana demanava un ús que permetés mantenir l’espai sense compartimentar. Es va decidir inicialment situar-hi un centre d’art, una mica amb calçador, però el projecte va morir per falta d’interès i pressupost. Finalment, ha acabat com a incubadora de projectes creatius. No dic que no sigui interessant que hi hagi un centre en el qual petites empreses del món digital i cultural puguin tenir un espai per créixer. El que sap greu és que un dels millors espais arquitectònics de Barcelona s’hagi transformat en unes oficines, encara que siguin boniques. Confiem que el futur li reservi un paper més agraït.
