Revisió d’un art ‘menor’
TINC GANES QUE ARRIBI LA MERCÈ DE L’ANY QUE VE. Em perdonareu la fricada, però és llavors que s’inaugurarà la nova presentació de les col·leccions del Renaixement i el Barroc del Museu Nacional d’Art de Catalunya, i després de veure el que s’ha fet amb les d’art modern, em moro de curiositat per veure com quedarà l’exposició permanent d’aquests dos períodes artístics, els més coneguts a nivell popular però els menys emblemàtics del MNAC. Per diferents raons, entre les quals algunes de polítiques i ideològiques, històricament del museu només se n’ha valorat el Romànic i el Modernisme, que coincideixen amb els suposats moments d’auge de Catalunya com a poble. És un malentès que té poc a veure amb la realitat, que han intentat combatre anteriors directors i conservadors, i que no es correspon, per exemple, amb el fet que les peces que més demanen els museus internacionals són, precisament, les obres del Renaixement i sobretot del Barroc. És a dir, les de Zurbarán, Ribera o Velázquez.
Hauríem d’estar orgullosos de tenir-ne, com ho estan la majoria de museus del món, ufanosos no sols del seu art nacional sinó de l’art universal que atresoren. De fet, seria un gran motiu d’alegria que la família Guardans-Cambó es decidís a portar el Botticelli que té dipositat al Prado -fins fa pocs anys l’únic que hi havia a Catalunya, encara que fos en una col·lecció privada- perquè ajudés a convertir el MNAC en un centre d’excel·lència. Ja se’ls ha d’agrair, és cert, que hagin acceptat que la col·lecció Cambó es presenti no de manera unitària sinó com a part de la nova presentació del l’exposició permanent. Serà molt interessant veure com s’explica l’art del segle XVI al XVIII al museu podent comptar amb les col·leccions Cambó i Thyssen. Segurament serà la part més internacional del museu i pot obrir camins interessants de cara al futur.
NATURES MORTES, PINTURA VIVA
Però si l’art català del Renaixament i el Barroc, en certa manera s’ha considerat un art menor -ja veurem, i ho esperem, si surten algunes perles desconegudes-, també es considera menor el gènere del bodegó, al qual ara el MNAC dedica una exposició amb l’evocador títol Incòlume. Natures mortes del Segle d’Or. Es tracta d’una mostra de 19 natures mortes -bodegons, flors i una vanitas - del Segle d’Or espanyol, el XVII. Es tracta d’un dipòsit de cinc anys renovables fet per un col·leccionista anònim -estrany misteri!, però, bé, gràcies- i que aviat s’integraran a la nova presentació del Barroc de la qual abans parlàvem.
El bodegó no es pot dir que tingui gaire bona fama. Pot semblar un gènere avorrit, sense històries narratives que contar més enllà de la perícia del pintor. No es ben bé així. Recomano, a més de la visita de l’exposició, exquisida i amb un muntatge deliciós, la lectura del catàleg, perquè aporta algunes claus que ajuden a veure aquestes obres amb una altra perspectiva. Com explica Antoni Marí al text introductori, de bodegons ja en feien els egipcis i els romans, l’art modern -penseu en Cézanne o Picasso- els va convertir en una icona i el contemporani -mireu Barceló- tampoc no l’ha oblidat. Tanmateix, va ser a partir del segle XVI, als Països Baixos, en una societat luterana i burgesa, quan es van convertir en gènere i van agafar la connotació simbòlica que tenen ara. Les natures mortes representen moltes coses. D’una banda, són una pintura humil, domèstica, poc pretensiosa, una visió joiosa de coses agradables com ara el menjar o les flors, o totes dues coses alhora. De l’altra, representen la futilitat de la vida, la mostra evident que tot és efímer. Depenen en cada cas de la intenció del pintor, dels detalls, i també de la mirada de l’espectador. Conviden al recolliment, a mirar els detalls, a reflexionar sobre la importància de les petites coses.
Ja veieu, doncs, que donen molt de si. L’exposició recull obres de 10 artistes, entre els quals hi ha alguns grans noms, com Juan van der Hamen, Pedro de Camprobín, Juan de Arellano o Agustín Logón, i el museu ha fet una feina important de documentació que ha suposat el canvi de cinc atribucions. És important perquè és aquí on un museu demostra el seu múscul científic, i el MNAC en té.
