Publicitat
Publicitat

La revenja artística de Maria Lassnig

Fa uns deu anys el govern austríac va organitzar un viatge de premsa per donar a conèixer el seu art amb motiu de la seva imminent presència a Arco com a país convidat

FA UNS DEU ANYS EL GOVERN AUSTRÍAC VA ORGANITZAR UN VIATGE DE PREMSA PER DONAR A CONÈIXER EL SEU ART amb motiu de la seva imminent presència a Arco com a país convidat. Vàrem visitar moltes galeries i parlar amb molts artistes. Recordo que vaig tornar amb una allau d’informació i només dos llibres: el catàleg d’una exposició conjunta de Tàpies i Arnulf Rainer, i un estudi bastant complet sobre l’accionisme vienès. De Maria Lassnig ningú en va fer menció, encara que era de la mateixa generació de Rainer -varen viatjar junts a París a principis dels 50 per conèixer de prop els últims surrealistes i també els primers informalistes- i ja havia posat el cos en el centre del seu treball abans que Günter Brus o Hermann Nitsch fessin una litúrgia sagnant en les seves accions.

Ella sempre es va queixar d’aquest menysteniment. Ja tenia 94 anys quan el 2013 li varen donar el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia i, delicada de salut, va fer llegir aquest missatge durant la cerimònia de lliurament: “Després de 70 anys pintant, amb moltes privacions i necessitats, després de moltes exposicions i d’èxits que arribaren tard, ara rebo aquest gran premi, que ja no puc ni recollir en persona”. Una petita revenja als que havien despreciat el rigor incorruptible del seu treball. Tot i que havia participat en grans esdeveniments artístics com la Documenta VII (de Rudi Fuchs) i la X (de Catherine David), cosa que posa en evidència l’interès d’una part gens menyspreable de la crítica, el reconeixement li havia arribat ben complerts els vuitanta anys. “ Un avantguardista descobert tard no és un avantguardista”, s’exclamava en una entrevista amb Brigitte Werneburg.

‘Outsider’ al rovell de l’ou

Nascuda al land austríac de la Caríntia el 1919, va estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de Viena en plena guerra, quan la més petita desviació del cànon clàssic era considerat degenerat. Després va estar al rovell de l’ou de les noves tendències, al París informalista dels anys cinquanta i al Nova York experimental dels seixanta i setanta. Mentre s’anaven succeint els moviments, ella seguia el seu camí solitari en el qual la representació del propi cos, del sentiment de la pròpia corporalitat en una introspecció física i racionalitzada de les sensacions a través del color, hi varen jugar un paper fonamental. Poca gent li feia cas. Va tenir l’handicap de ser dona en un món en què, com també va dir alguna vegada, només les parelles guapes dels artistes tenien accés als cercles del poder artístic. I tampoc la va ajudar el fet que s’hagués mantingut radicalment fidel a la pintura, només amb petites incursions en el món de l’animació, com la imprescindible i autobiogràfica Maria Lassnig Kantate. No suportava la competència de la fotografia i encara menys que els artistes -com el seu admirat Bacon, al qual respectava- se n’ajudessin per fer les seves obres. “Jo vull pintar, precisament, el que no pot ser capturat per una fotografia”, li explicava a Jörg Heiser.

Ho va fer. Pintures radicals, extremes, que incomoden i alhora fascinen per la seva honestedat. Es poden veure a la Fundació Tàpies aquests dies en una exposició que s’havia començat a organitzar abans de la seva mort, el maig de l’any passat. Quasi totes són dels últims anys, i un bon grapat són inèdites. Tanmateix, també s’hi pot veure una mica l’evolució de la seva pintura i d’ella mateixa a través dels anys, en un contínuum d’autoretrats en diferents posicions en els quals fa poques concessions. Algunes tenen humor, però la majoria semblen expressar una tensió i un patiment interns difícils de definir. És ella, el seu cos, però a la vegada és també la dona, en genèric, amb les seves misèries i les seves servituds. També en la seva grandesa, aliena a la mirada dels altres, a com l’ha mirada la pintura feta per homes. Tal vegada Du oder Ich [Tu o jo], un autoretrat en què es mostra nua, als vuitanta anys, amb una pistola a cada mà, reflecteix millor que cap altra obra aquesta automirada dolorosa i sincera.

Tanmateix, no estic segura, pel que he llegit d’ella i per les seves entrevistes, que puguin tenir una lectura específicament feminista. Segurament sí, també, però potser és millor veure-la des del punt de vista artístic. Es posava davant del quadre en blanc i mirava de representar la pressió dels peus sobre la terra, o de l’anca sobre la cadira, mirant de no fer gaire cas als ulls, però a l’hora volent traduir-ho de manera visual amb una simbologia personal del colors. Independent. Valenta. Constant. Artista. Canviaria si fos un home?

PUBLICITAT
PUBLICITAT