04/09/2016

La vida sense amor no té sentit

3 min
La vida sense amor no té sentit

El títol d’aquest article està copiat. La frase, en castellà, apareixia a la postal que anunciava l’exposició i també al catàleg de la doble exposició que entre el 4 de juny i el 25 de juliol del 1993 va reunir el treball de Nan Goldin i el de Marcel·lí Antúnez a la malauradament desapareguda Sala Montcada de la Fundació La Caixa. La frase, “la vida sense amor no té sentit”, resumia el to d’aquella mostra, dura i romàntica a la vegada. A l’entrada hi havia l’obra d’Antúnez, en la seva versió més salvatge. Per exemple, cors, de porc, en pots amb formol i, posem per cas, uns cascabells aferrats en l’obra que va titular Poema d’amor núm. 4. L’eufòria. Tot un seguit d’estats amorosos a través de trossos de carn. A la part posterior, en una sala fosca, es projectava La balada de la dependència sexual. Un carret de diapositives que anava passant, música i algunes cadires des de les quals es podia entrar al món privat, personal, a cops sòrdid, trist, dolç, melancòlic, alegre, dolorós i, en definitiva, real, de Nan Goldin.

Feia pocs anys que uns amics m’havien portat de Nova York el llibre, en format tapa tova, del llibre publicat originalment el 1986. No em cansava de mirar les fotografies, eren una gran història, real, honesta, sorprenent. Encara avui el remiro de tant en tant. A l’exposició hi havia aquelles mateixes fotos i també altres de noves. Tenies la sensació que podies seguir la vida d’aquella gent, dels seus amics, i d’ella mateixa, com si els coneguessin, com si fossin amics d’amics, gent de qui vas sabent coses de tant en tant. Ara, a l’exposició del MoMA, encara hi ha més fotos i segurament sorprendria veure-hi els canvis. Tanmateix, la seva força, pel que sembla, és manté.

Ho té clar Rosa Martínez, que va ser la comissària d’aquella exposició barcelonina: “Que La balada... es presenti al MoMA és una prova contundent del seu valor i de la seva pervivència. Quan la vam mostrar a la -ja mítica- Sala Montcada l’any 1993 es va fer evident que estàvem davant d’una de les obres més singulars, honestes i valuoses de l’art del segle XX. Recordo que la nostra exposició va tenir molts més visitants que les grans mostres del moment a Barcelona i això només es pot atribuir a la capacitat de l’obra per despertar ressonàncies sobre els mites i els drames d’una generació devastada, que va tenir una vida dionisíaca però també sòrdida i que va veure molts dels seus somnis destrossats per les drogues i la sida. Crec que avui l’obra encara desperta emocions i consciència sobre els amors i els desamors, sobre les il·lusions i la pèrdua, sobre la dependència i la llibertat. És l’obra d’una vida, la de Nan Goldin i el seu entorn, un document existencial i estètic extraordinari”.

Nan Goldin l’havia començat a fer a finals dels anys 70 a Boston, on havia estudiat belles arts, i el va continuar durant els convulsos anys 80 a Nova York, l’epicentre d’aquesta obra, en què va fer un retrat documental i sense concessions de la contracultura del moment, d’un món envoltat de drogues, sexe, amors i desamors. També de sida, que va fer estralls entre molts dels seus amics. A poc a poc, a l’obra hi van entrant altres llocs, com Berlín, una ciutat on va viure molts anys i on encara manté part de la seva residència, que comparteix amb París i Yale, on ara és professora. Al principi va costar que s’acceptés la seva obra perquè xocava amb el que s’entenia per fotografia clàssica i tampoc tenia a veure amb l’art més sofisticat i polític que predominava al Nova York del moment. La seva exhibició de la intimitat incomodava. Eren altres temps, no hi havia aquest afany actual per mostrar-se a través de les xarxes. No existien.

“Les imatges de La balada... estan molt lluny de l’artificialitat, les pretensions i la velocitat amb què utilitzem i consumim les informacions de les xarxes socials”, avisa Martínez. “Conscientment imperfectes tècnicament, moltes de les imatges aïllades són ja càrregues de profunditat i, de fet, Goldin les presenta de vegades impreses al costat del muntatge audiovisual, que és on arriben a la seva màxima intensitat. Les diapositives enllaçades en seqüències configuren una narració sense paraules, on els accents emocionals se sustenten en el collage de cançons que conformen la banda sonora. La balada... és una obra lentament, sàbiament i dolorosament construïda, amb una magnètica sintaxi d’interconnexió visual, i per això és document i obra d’art alhora”. També una cançó d’amor.

stats