OPINIÓ
Opinió 30/12/2016

Alomar Poquet

i
Celestí Alomar
3 min

George Bernanos, testimoni directe de la despietada repressió que es va desencadenar de resultes de l'aixecament militar contra la II República Espanyola, a ‘Les grands cimetièrs sous la lune’, deia que a Mallorca "el terror hauria perdut la seva força sense la complicitat més o menys oberta o fins i tot conscient dels capellans i dels seus fidels". Aquesta és una qüestió que, encara que sabuda, s’ha tractat sempre amb una certa timidesa. Faré referència a un cas concret: el del sacerdot Jeroni Alomar Poquet.

Alomar Poquet no es va alinear en el bàndol dels ‘còmplices’ i per això va caure en el de les víctimes. En una paròdia de consell de guerra sumaríssim va ser condemnat a mort i afusellat una matinada de l'estiu de l'any 1937, juntament amb dues persones més, entre l’aplaudiment del públic, a la tàpia exterior del cementiri de Ciutat. Sobre el cruent final del sacerdot llubiner hi ha molt escrit, ja que va ser l'únic clergue executat pel règim militar, cosa que va convertir el seu cas en un fet excepcional i cridaner. Però sobre l’origen de la persecució que es va desencadenar sobre la seva persona no s'ha dit gaire.

Afortunadament, tenim diverses causes arxivades als jutjats militars que ens permeten conèixer amb certa exactitud com es va iniciar tot. I en aquest inici és on encaixarien perfectament les paraules de l'escriptor francès a les quals feia referència abans. I, com molt bé apuntava aquest mateix autor, "el règim dels sospitosos és també el de la delació". I la delació, en aquest cas, amb la documentació de la qual disposam, podem saber perfectament d’on va partir.

Per començar, s’ha de dir que no es pot separar la primera reclusió de Jeroni Alomar a la Missió (molt possiblement n’hi va haver una segona) de la detenció del seu germà Francesc. Si no hagués estat per la intervenció del Vicari General Castrense, Sr. Sureda, els dos germans haurien estat detinguts pels falangistes. De fet, Canuto Boloqui, cap de la Falange d’Inca i màxim responsable de la repressió a la comarca, a l’entrevista que li va aconseguir arrancar Damià Ferrà-Ponç, diu: “Jo vaig detenir el P. Jeroni Alomar”. Però, per moltes ganes que ell en tingués, qui va realitzar la detenció, acompanyat per altres falangistes, va ser Melcior Tugores, el capellà Paraire de sa Pobla, i va ser aquest mateix qui el va conduir a Palma per deixar-lo sota custòdia del Vicari General Castrense.

Boloqui i Tugores varen ordenar la detenció del germà, segons consta en un escrit del secretari de la Falange d’Inca. Les seves intencions anaven més enllà. “Vostè no pot detenir un capellà”, va dir el bisbe Miralles a Boloqui, segons conta aquest a l’esmentada entrevista. Tots dos, el cap falangista i el capellà falangista, conjuntament amb el rector de Llubí, Llorenç Martorell, es varen convertir en els principals acusadors en la causa oberta contra Francesc Alomar, el germà petit de Jeroni. Cada acusació que es feia contra aquest anava, també, dirigida contra el germà.

Martorell, més explícit, en una carta dirigida al bisbe Miralles per demanar un substitut del capellà detingut, fa referència oberta, que atribueix directament al capellà, a les reunions que efectuaven els “esquerrans” a casa seva, a la difusió de notícies que rebien per la ràdio de la seva propietat i a no haver volgut cridar “Arriba España” durant una desfilada militar que havia tingut lloc a Llubí, en la qual havia participat un dels “Genets d’Alcalà”. Eren les mateixes acusacions que els altres atribuïen a Francesc i que no podien fer directament a ell. En aquesta ocasió, el bisbe Miralles els havia arrabassat la peça de les mans, però no trigarien gaire a preparar una altra estratègia; ni, tampoc, el bisbe a rentar-se, també, les mans sobre l'assumpte.

Posteriorment, amb la informació que Boloqui li facilita, el comissari Barrado maquina un parany, amb l’ajuda del seu confident Bernat Cifre, ‘na Trenes’, per fer caure Jeroni Alomar. S’interferiran en una xarxa, que ells mateixos havien propiciat, per evadir persones adeptes al govern legal de la República que es troben en perill i acusaran el capellà de ser-ne el màxim responsable; organitzaran un matusser consell de guerra i mataran Jeroni Alomar.

El curiós del cas és que el bisbe Miralles, en una carta posterior als fets, que envia al nunci del Papa, per justificar l’execució del capellà, no farà servir cap de les suposades proves utilitzades en el consell de guerra, sinó que utilitzarà el mateixos arguments que havien utilitzat els sacerdots Tugores i Martorell i el falangista Boloqui en les seves acusacions.

stats