Complicat dia per publicar un article. Diumenge, 26 de juny, repetició d’eleccions per primer cop en la història recent espanyola. Tenc la impressió que en aquest tema –el de repetició– he anat sempre contracorrent. Immediatament després dels resultats del 20 de desembre, vaig dir que unes noves eleccions no eren un fracàs per a la democràcia, ans el contrari, que podien representar una nova ocasió per ajudar a configurar millor el canvi que necessitava el país. En tot cas, el fracàs era dels partits i els seus líders que no haurien estat capaços de formar govern. Avui, sis mesos després, continuï pensant el mateix.
L’argument, llavors, era que davant d’un canvi tan important i profund com el que s'acostava, votar un altre cop podia servir per dilucidar qüestions que donada la complexitat dels resultats del 20-D no eren capaces de resoldre els partits. A més, el canvi necessari era de tal dimensió que podia representar liquidar la transició i passar pàgina en la història de la democràcia espanyola. I, si això no es podia fer a la primera, s'hauria de fer en una segona volta, en la qual tornàs a ser el conjunt de la població qui emetés la seva opinió.
Pressuposava que una nova campanya permetria als partits matisar, canviar o fer noves propostes. Un exercici de maduresa responsable davant els electors amb l’objecte d’aclarir els temes confusos. El resultat ha estat ben el contrari: una campanya reiterativa i barroera, en la qual en molts de casos s’ha fregat la indecència i la falta de respecte a la gent. És com si algú s'obstinàs que els ciutadans haguessin de votar sempre sota la pressió de l'imperi de la por. Davant això, pens que el més intel·ligent era reparar únicament en les propostes i, allò altre, prendre-ho simplement com a pur espectacle. Tot i que, al final, es pot aprendre més de la interpretació que de la lletra en si mateixa.
El canvi és la paraula clau. Ha quedat clar que pel PP el canvi va arribar fa quatre anys, amb ells al poder. Una manera perspicaç d’expressar el no-canvi. En l'itinerari del canvi que proposen Ciutadans i PSOE (massa agafats de la mà encara) es percep més la idea del recanvi que del canvi. I, Units Podem –aquí amb MÉS– curiosament, són els que menys en parlen i, no obstant això, són els que millor transmeten la idea. El lloc on se situarà la frontera del canvi es dilucida en la política de pactes, que s'inicia aquesta mateixa nit electoral.
Segona paraula clau: estat del benestar. El concepte que tenen els neoliberals de l’estat del benestar és diferent del que en tenen els socialdemòcrates. Més enllà d’aquesta ambigüitat de fons, pel que fa al seu finançament ens movem entre dues utopies: la conservadora, basada únicament i exclusiva en la creació de nous llocs de feina i el manteniment de les polítiques d’austeritat, i la socialdemòcrata, basada en una reforma fiscal que afecti les grans fortunes i un impuls de la inversió pública. No hi ha hagut altre plantejament més enllà que aquests dos models; ni tant sols Units Podem surt d’aquest esquema.
No obstant això, els 'radicals liberals' en campanya, que són l’equivalent polític dels radicals lliures per a les cèl·lules, ens han bombardejat de manera un tant pornogràfica amb la suposada perillositat dels radicals sense adjectius (Units Podem). Tot ha estat molt matusser i poc edificant. Segurament, amb l’objecte de fer difícil el canvi real que representaria un govern format per socialistes i Units Podem (m’agrada el terme 'comuns' que utilitza Ramoneda per aquesta formació a Catalunya). Per cert, els únics que han explicitat aquest desig han estat la formació morada; als socialistes, se'ls espera.
Per si a algú li quedava algun dubte sobre el canvi necessari, l'enregistrament de dues converses del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, amb el director de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, difoses pel diari digital 'Públic', per llançar una campanya de joc brut contra els partits sobiranistes catalans, ha posat al descobert la naturalesa perversa del poder actual. La filtració en si mateix és un joc brut? El titular d'Interior va ser gravat al seu despatx i la possibilitat d'una filtració d'origen policial no és descartable. Tot excedeix el simple joc brut i se situa en la categoria de qüestió d’Estat.
Enric Juliana, a 'La Vanguardia', escrivia que la filtració “alimenta a Madrid les especulacions sobre la fórmula Monti per a Espanya: la recerca d'una figura de consens de perfil independent per presidir un Govern de dos anys, amb un mínim acord programàtic entre populars i socialistes”. Un vell anhel de l''establishment'. Ben al contrari, pens que això és el que s’ha d’evitar i únicament la suma d'una socialdemocràcia sense talls i més democràtica és la fórmula per capgirar la situació actual.
